Obrir bretxa.

El 22 de febrer de 2011, activistes d’Igualtat Animal[1] irrompien a la Passarel·la Cibeles per tercer any consecutiu[2], i aquest fet va tindre un ressò mediàtic important[3].  Però, per altra banda, aquest tipus d’accions generen crítiques des d’alguns sectors de l’animalisme, que les rebutgen per considerar que van destinades, exclusivament, a obtindre resultats ràpids a partir d’eixa rellevància mediàtica.  Es parla de desig de notorietat i ganes de rebre palmadetes a l’esquena.
Des del punt de vista ideològic, aquests sectors consideren que es tracta, fins i tot, d’accions especistes.  Anem a l’exemple concret: afirmen que una acció com la de Cibeles, on només desfilen peces fetes amb “pell que es pot acaronar” i destinades a un mercat amb alt poder adquisitiu, deixa de banda la majoria dels animals que són explotats per la indústria del vestit, als quals arrenca el cuir, la llana i la seda, i que obté els seus beneficis d’un mercat molt més ample.  Es tractaria, doncs, d’abandonar la majoria de les víctimes per a seguir el camí més fàcil, que serveix per a amagar la tragèdia davant els ulls que volen tranquil·litzar les seues consciències.
Ningú ha aconseguit mai, fins hui, que tothom pense allò que eixa persona, grup, moviment o revolució vol que pense.  Ni tan sols les dictadures més fèrries aconsegueixen eliminar el pensament lliure.  I, per això, existeixen persones animalistes i veganes al món.  És erroni pensar que el pensament crític i lliure només pot arribar fins on nosaltres volem perquè, aleshores, deixar de ser crític i lliure i passa a ser tot el contrari: controlat i limitat.
Aconseguir que moltes persones comencen a obrir els ulls no és igual que aconseguir que moltes persones arriben a la conclusió que volem, sense errors ni desviacions.  Les consciències són lliures i és millor aspirar a generar consensos que buscar adhesions indestructibles.  Els consensos es generen sobre acords de base i, com més grans volem que siguen eixos acords, han de deixar més terreny obert al debat i, fins i tot, al desacord.  Assumim que hi ha una causa definida que ens uneix, i que és més important que allò que ens separa.
No podem arribar a l’abolició de l’especisme d’un salt.  S’ha d’avançar assumint, si cal, objectius concrets i limitats i renúncies estratègiques parcials, que ens obliguen a seguir lluitant.  Per això, més d’una persona, compromesa amb l’animalisme, m’ha assenyalat com a neoespecista, terme que va associat molt especialment al pensament de Gary Francione.
Francione defensa, bàsicament, que tota acció que no tinga com a objectiu l’abolició de l’especisme, ja siga de forma general o respecte a una forma concreta (carn de porc, circs, pesca esportiva, etc.) és contraproduent.  La seua crítica comença per la primera manifestació de l’animalisme al segle XIX, el benestarisme[5], al que considera culpable d’oferir una justificació a qui consumeix explotació animal i a qui produeix a costa dels altres animals, de donar armes a la indústria per a multiplicar la producció.  Arriba, després, a qui continua considerant que el camí de la negociació i els èxits parcials és una opció.  Per a Francione som noespecistes, perquè el que fem es perjudicar els animals, fins i tot sabent que la nostra opció no dona bons resultats.
Jo no puc evitar que una persona es senta reconfortada per poder optar pels ous ecològics, i que això faça que consumisca més ous que abans, quan només tenia l’opció que li oferia la indústria d’explotació intensiva.  I afirme que si es prohibiren les granges de gallines en bateria per a imposar una forma d’explotació sense gàbies, això seria un avanç.  Malgrat que augmentara el consum d’ous.  Malgrat que les gallines continuarien seguint el camí de l’escorxador quan ja no foren econòmicament rendibles.  Només seria una fita de l’animalisme, que continuaria lluitant.
Personalment, pense que Francione confon la ideologia amb l’acció.  La ideologia és el terreny del pensament, de la filosofia; l’acció és el de la política, l’estratègia i la tàctica.   L’acció marca el ritme de la lluita, i la ideologia ens parla del motiu pel qual lluitem.  I una de les parts més importants d’eixa lluita és l’esforç per fer obrir els ulls,  per obrir les consciències. 
L’activisme no pot lluitar, només, amb tractats de filosofia, manifests polítics i arguments sòlids.  Sovint, quan volem obrir alguna cosa, utilitzem una eina punxant, i donem un fort colp que trenca la dura closca. L’animalisme també pot utilitzar un estilet d’empatia que colpege les consciències, que les obra definitivament. 
I això és el que fa un acte com l’assalt a la Passarel·la Cibeles d’Igualtat Animal, que mai s’ha declarat una organització possibilista.  És una acció de denúncia, contra l’ús dels animals no humans per a fer vestits de pells.  No només dels animals amb “pells que s’acaronen”, també d’ofidis i altres rèptils[6].  No es tracta de renunciar a defensar les vaques, les ovelles o els cucs de seda.  Es tracta d’arribar i fer veure el problema, a través d’un colp que ix a totes les televisions i apareix a tots els diaris.
Es tracta, senzillament, d'obrir bretxa.

[5] Millora de les condicions d’ús i explotació dels animals no humans.  Primera reivindicació dels moviments “proteccionistes” i que es plasmà a lleis que regulaven la forma de tractar els individus explotats.  Les primeres lleis es promulgaren al Regne Unit, des d’on arribaren a tot el món occidental.
[6] Per Cibeles 2011 també tenien vestits fets amb pell de serp, fet que pot servir, quan s’explica l’acció i els seus motius, per a enllaçar amb el cuir de les jaquetes, sabates i complements, o amb la llana i la seda.