Roba i esclavatge (I). La llana.

Merina a l'esquerra, xurra a la dreta.  Distinta raça i el mateix destí.
Mezclar churras con merinas és una expressió castellana que parla de barrejar conceptes aparentment semblants però que, en realitat, són molt distints.  Metafòricament, fa referència als ramats d’ovelles que barregen aquestes dues races: es poden distingir uns individus dels altres quan estan aïllats, però és impossible quan formen un bloc compacte on només es veuen caps, potes i llana.   
La merina[1] és una raça d’ovella que té una gran concentració de fol·licles secundaris a la seua pell, 60-80 per cm2 front als 12-24 d’altres races.  Això significa que tenen molta llana (que, a més, és molt fina).  La xurra[2] es caracteritza per la seua especialització lletera, una producció que es destina majoritàriament a l’elaboració de formatges.  I, amb les dues races, es complementa l’explotació a través de la carn de xai[3], especialment, dels xais que naixen per a que les xurres donen llet.  
Merina amb el seu xai, marcat per a l'escorxador.
Els ramats que barregen xurres amb merines des dels temps de la Mesta[4] ens diuen que l’explotació dels animals sempre ha estat un projecte integral pensat per a esprémer els seus cossos com si foren una llima.  Sempre al màxim de les seues capacitats, i sempre al màxim de les capacitats humanes per a trobar noves formes d’esclafar, de traure més de suc.  Per això, dir que la llana, els lactis i la carn són la mateixa cosa no és barrejar xurres amb merines.
L’esquilat, la xollada[5], és el moment àlgid de la producció de llana.  La indiferència pel que senten els animals és la seua característica principal: allò important és fer la faena i ràpid.  Les persones esquiladores tiren les ovelles a terra i immobilitzen les seues potes amb cordes, mentre passen la màquina d’esquilar o les tisores (si es fa de forma tradicional) pel seu cos.  Sovint, aquestes persones no tenen ni l’experiència ni la cura que exigeix aquest treball[6], i causen ferides molt greus i doloroses als animals.  Ni tan sols les més expertes[7] poden evitar fer nombrosos talls a la seua pell, que s’afegeixen a les ferides que provoca la immobilització i al trauma patit.  Alguns textos diuen que és important no fer ferides, pel benestar de l’animal i perquè la cicatrització és molt complicada i condiciona la producció futura[8].
Les ovelles també poden ser víctimes de pràctiques com la llimadura de dents, que es justifica en un suposat allargament de la vida dels individus.  Les dents es llimen o es tallen, amb moles o freses de disc, fins a arribar a la geniva i fins i tot per sota, sense anestèsia prèvia ni analgèsics posteriors.  Es deixen al descobert terminacions nervioses, fet que causa molt dolor i patiment.  Quan són molt petites, també pateixen altres danys com les mosses a les orelles per a la identificació, el tall de les cues i, en el cas dels mascles, la castració (amb ganivet o per lligadura de l’escrot).  No reben cap tractament contra el dolor que causa aquestes intervencions[9].
Ja fa segles que les merina isqué de Castella, i s’ha convertit en la raça d’ovelles amb major nombre d’individus a tot el món.  Els encreuaments han cercat individus amb més llana i, així, s’ha arribat a la merina australiana, que té la pell plena a plecs com els dels gossos shar pei.  Amb una pell que es plega sobre ella mateixa es multiplica la quantitat de llana per individu, però apareixen nous problemes. 
Corders que acaben de patir el mulesing.
Quan els animals orinen i defequen, les esquitxades s’infiltren dins d’aquests plecs i es generen les condicions ideals per a la cria dels tàvecs.  Les larves fan  ferides a l’ovella per a alimentar-se de sang i carn i, si no s’actua, l’individu podria morir en qüestió de dies.  El criador australià John H. W. Mules començà a practicar el que es coneix, en el seu honor, com a mulesing: el tall a ganivet d’un gran tros de pell de la regió anal que, quan cicatritza, quasi sempre ho fa sense plecs.  Els testimonis conten que els xais, després del mulesing, es recargolen de dolor i corren lateralment, intentant cercar un alleujament que tarda dies en arribar.
L’explotació de la llana també té el seu tombant cap a la producció ecològica i el comerç just.  Per exemple, el projecte de l’Obrador Xisqueta[10] nasqué per a potenciar el treball artesà de la llana i la supervivència de la raça xisqueta o pallaresa, del Pirineu català occidental.  Garanteix un preu just de la llana per a que es puga costejar la xollada[11], i ja comença a oferir productes fets amb llana 100% ecològica.
Altre cas és el de l’ovella ripollesa, que també està sent “salvada”.  Al programa De Vacances de TV3, del dia 20 de juliol de 2007, es va emetre un xicotet reportatge amb la intervenció d’un veterinari de l’Associació de criadors de l’ovella ripollesa[12], un ramader i un cuiner.  El relat deixa clara l’estreta relació entre la producció de llana, la de llet i la de carn de xai, matat quan té entre 2 i 3 setmanes de vida[13].  En aquest cas, el principal objectiu és la producció de recuit, un formatge fresc típic de la zona. 
Escorxador de Mercabarna.  Línia de matança i esquarterament de xais.
La llana no és un abric que les ovelles es deixen llevar, amb un somriure a la boca, quan arriba la calor.  Aquesta imatge idíl·lica, treta dels comptes pensats per a la nostra alienació des de la infància, amaga la realitat de l’explotació d’aquests animals.  La llana s’arrenca del cos dels mascles castrats i de les femelles que, potser, també són explotades per a la producció de llet, també han parit un xai que haurà estat matat i esquarterat poc temps després de nàixer. 
Carn, lactis, llana.  Trenquem totalment aquest cicle d’explotació: tenim alternatives sintètiques i vegetals que cobreixen totes les nostres necessitats.  Els teixits per a l’esport de muntanya, per exemple, són lleugers i cobreixen els requeriments d’abric més exigents (folre polar, polartec, etc.).  Podem vestir vegà sense passar fred, i deixant de banda l’ús i l’explotació animal.
———
[3] Asociación Nacional de Criadores de Ganado Merino. http://www.razamerina.com/PRODUCCIONES/carne.html
[6] La falta de persones amb experiència a la Península Ibèrica ha fet que, des de fa temps, es cerquen a països com Polònia.   Faro de Vigo.es, 19.04.2011, Trasquiladores polacos para las ovejas gallegas.
Diario de Navarra.es, 01.05.2010, Esquiladores polacos en Cabanillas.
Diario de León.es, 16.06.2011, Esquiladores polacos. http://www.diariodeleon.es/noticias/noticia.asp?pkid=267263
[7] Norte de Castilla.es, 09.07.2006, ¡Ya vienen los esquiladores!.  Paràgraf 7è: “(…) Esquilar no es fácil –comenta–; ir con mucho cuidado es importante, sobre todo a la hora de ‘sacar el pescuezo’, porque se corre el riesgo de herir al animal.  Hay ovejas merinas muy cerradas, a las que casi no se les ve los ojos.  Cuando éramos principiantes lo pasábamos muy mal, la verdad”.
[8] Patrimonio Industrial en Segovia, 01.01.2009.  Esquileo.  Apartat 2, El oficio de esquilar, paràgraf 9é. http://patrimonioindustrialensegovia.blogspot.com/2009/01/esquileo.html
[9] Regan, Tom.  Jaulas vacías.  Fundació Altarriba, Cuadernos para dialogar sobre animales, Barcelona, 2004.  P. 129-132.
[12] Associació nacional de criadors d’oví de raça ripollesa. http://www.ancri.org/