Roba i esclavatge (III). Cuir.




La indústria del cuir naix a l’escorxador, eixa àgora sinistra on es troba, cada dia, amb la indústria de la carn, la dels lactis i la dels ous.  No és ni ecologia ni reciclatge.  No és aprofitament ni productivitat.  És un engranatge més de la maquinària, una baula de la cadena d’explotació i mort tan important com les altres.
Bàsicament, el que fa aquesta indústria és agafar les pells arrencades als animals matats, que ixen de l’escorxador com a un producte més a comercialitzar.  Primer, les poleix dins d’una solució de sal i bactericides, abans de netejar-les i rehidratar-les.  Després passen per una sèrie de tractaments químics per a netejar-les definitivament i aturar la descomposició pròpia d’unes despulles d’animal.  La seua conversió en un teixit resistent al temps necessita de productes altament contaminats com àcid sulfúric, hidròxid de calci o sals de crom.   Una vegada s’han escorregut i assecat, s’utilitzen com a matèria primera per a fer sabates, jaquetes, bosses, cinturons, etc[1].

Pells de vaca sense adobar.

L’avantatge que té la indústria del cuir, doncs, és que pot fugir del lloc del crim amb el seu botí i fer veure que no ha estat.  La feina bruta es fa a les granges, on es converteix la vida en patiment, i als escorxadors, on el patiment acaba en mort.  Encara millor: les adoberies eliminen les restes de sang i carn i ofereixen una tela morta, fosca i trist, que les marques carreguen de glamour, com si fora un afegit químic més.  Que l’escorxador siga el principi i no el final allunya aquella sabata, tan neta i polida a l’aparador de la botiga, del filet de bou, tan roig i tan evident al refrigerador de la carnisseria.  Però, un dia, foren el mateix: un animal torturat que es dessagnava cap per avall, degollat, amb tot el seu pes destrossant una de les potes de darrere.
Pot ser pitjor que això.  La indústria fa més gran a aquesta espiral infernal, dantesca.  La recerca de cuir barat l’ha portada cap a nous mercats com Índia.  Les vaques sagrades, comprades sota engany, fan llargs viatges cap a terres on ja no són sagrades, sense menjar ni aigua.  Les que sobreviuen, convertides en sacs de pell i ossos i sense força per a donar un pas mes, son degollades unes davant les altres.  Gent molt pobra adoba el cuir sense cap mesura de protecció, fins que els productes químics es mengen les seues mans[2].  Eixe cuir, tan net i tan polit com qualsevol altre, serveix per a fer roba de primeres marques.  De nou, la indústria arrenca el seu botí d’aquelles mans sense dits i el porta a les seues fàbriques, no molt llunyanes, on més mans pobres fabriquen productes que es venen a preu d’or a les tendes del primer món.
L’aprofitament intensiu continua amb el cuir reconstituït (cueroflex a Argentina i altres països).  Està fet amb els retalls de les peces de cuir, que es trituren i barregen amb un material plàstic per a fer peces senceres d’aquest succedani.  La indústria no perd oportunitat d’amagar-se i amagar l’origen del seu producte, i l’ha presentat al mercat en moltes ocasions com a cuir ecològic.  Es un nom que enganya i que, a més, fa que el cuir reconstituït es confonga amb un material 100% sintètic que també pot rebre aquest nom.  Es tracta d’una alternativa ètica que té com a matèries primeres més utilitzades per a la seua fabricació el clorur de polivinil (PVC) i el poliuretà (PU), i que també es conegut com a polipell o cuerina.
Algunes persones podrien considerar que, malgrat aquests arguments, el consum de pell no és comparable al de carn, perquè es tractaria del reaprofitament d’un material que, en cas contrari, es convertiria en un residu.  Els marges ramaders, però, es nodreixen d’aquesta font d’ingressos, un suport imprescindible pel sosteniment de les granges i, amb elles, de tot el sistema d’explotació.
Es calcula que prop del 10% de la facturació de la indústria de la carn prové de la venda de subproductes, i que la pell representa la major part d’aquesta partida[3].  L’Institut Nacional d’Estadística ens mostra que les pells són un producte més de la indústria càrnia espanyola i que, el 2010, facturà quasi 144 milions d’euros per la venda de pells sense adobar, apergaminar ni preparar de cap altra forma de bovins, equins, ovins i caprins[4].  Aquest import representa quasi el 6% del total facturat per la explotació d’aquests animals (carn, despulles comestibles, greixos, llana, ossos…). En menor mesura, la indústria dels lactis també s’aprofita d’aquest mercat. 
No comprar productes fets amb cuir és una decisió necessària, molt important per a l’eradicació de l’explotació animal.  A més, les alternatives són moltes i cobreixen totes les nostres necessitats, ja siguen d’abric o estètiques.  Es poden aconseguir equipaments esportius resistents i segurs fets de materials sintètics, forts i lleugers.  Es pot aconseguir l’aspecte rebel requerit per a portar una Harley sense pell.  Es pot mostrar elegància elegint roba feta sense patiment ni mort.


[1] Regan, Tom, Jaulas vacías.  El desafío de los derechos animales.  Barcelona, Fundació Altarriba, Cuadernos para dialogar sobre animales, 2006.  P. 128.
[2] Earthlings.  Pel·lícula documental (Dir: Shaun Monson, 2005, 95’).  Tercera part: vestit. http://video.google.com/videoplay?docid=-7776202604288555272#docid=1829675718903690918
[3] Jaulas vacías, p. 129.
[4] Enquesta industrial anual de productes.  Any 2010.  Sector 03: Indústries càrnies (CNAE 10.1).  http://www.ine.es/eip/publicacionForm.do