Columbicultura. La cultura amagada.

Jesús Frare.  

Els "esportistes" (són els de darrere).
Fins a la finalització del campionat, constarà a tots els efectes com a esportista titular del colom aquell esportista amb el que haguera quedat inscrit al començament del mateix.
Alcibíades, el militar atenenc rescatat per Sòcrates després de ser ferit a Potidea, guanyà els llorers de la victòria a la carrera de carros dels Jocs Panhel·lènics del 416 aC, la mateixa carrera on també aconseguí el segon i el quart lloc.  Cóm?  Senzillament, perquè “competí” amb set carros distints, portats per aurigues joves, alts i prims.  “Guanyà” perquè era l’amo dels cavalls i dels humans esclaus que es jugaren la vida, enganxats a aquelles perilloses màquines de dues rodes.
A les competicions de colombicultura també hi ha “esportistes” que aspiren a la victòria a través dels coloms, aurigues moderns que competeixen per a ells a les proves de pica.  Tenen eixe nom per la ploma blanca enganxada a la cua de la femella que la identifica (i  que té eixe nom: pica).  És una competició de mascles i, com diuen els “esportistes”, orgullosos de l’esperit d’aquest esport, no guanya el més fort, ni el més gran, ni el més bonic; guanya el més galant.
Pilot sobre la femella.
Aquesta pràctica s’aprofita dels rituals d’aparellament dels coloms.  El mascle intenta portar la femella al seu niu amb exhibicions com alçar el vol amb el pap unflat, que en columbicultura s’anomena viatge, i altres que es coneixen com a trasteig i que inclouen perseguir-la constantment, intentar tallar la seua trajectòria de vol per a provocar que el seguisca o, quan estan aturats, picar el seu cap una i altra vegada per a cridar la seua atenció.
La competició posa en aquesta situació una sola femella.  Una front a un nombre de mascles a determinar per l’organització de cada prova i que mai és inferior a 25.  Una femella jove, que no s’haja aparellat[1] i que, preferiblement, no conega el terreny[2], ha de fugir del pilot, l’estol de mascles.  L’empaitaran sense descans i, quan s’ature per a recuperar l’alè, li cauran a sobre.  Segons després d’aturar-se a la branca d’un arbre, a un cable de la llum o a una teulada, desapareixerà sota un mantell de colors i li picaran el cap una i altra vegada.  En poc temps, li’l deixaran sense plomes i cobert de sang. 
A la competició, la femella és l’objecte del joc.  Com la pilota de futbol.  Tot s’acabaria si donara la victòria a un d’eixos coloms volant fins al seu caixó, però és pràcticament impossible que això passe perquè ella, atordida i espantada, no fa altra cosa que intentar fugir.  En la natura no hi ha pilots que volen contra una sola femella.  Per això, la competició té una limitació de temps i es dirimeix per punts: guanya el colom que no l’haja perdut de vista, que no haja deixat mai la persecució, que haja passat més temps al seu costat o a sobre d’ella.
Els amos, la resta de persones aficionades i les àrbitres de terra segueixen el pilot allà on va amb motos, cotxes, bicicletes…  Les àrbitres de terrassa es situen a un punt elevat i controlen tot el terreny de competició amb prismàtics i equips pel seguiment del senyal que emet una balisa col·locada a la cua de la femella, juntament amb la pica.  Els mascles porten les ales pintades de colors per sota i, així, es distingeixen els uns dels altres i es fa més fàcil el seguiment de l’estol.  Les àrbitres cronometren el temps que cada colom passa al pilot empaitant la femella, i va atorgant punts en virtut d’aquest temps i del treballs que hagen fet fins que, com si d’un partit de futbol es tractara, decreten el final de la prova. 
Segons el reglament[3] de la Federació columbicultora de la Comunitat Valenciana[4], tres femelles distintes poden ser sotmeses a diverses proves de dos hores i trenta-cinc minuts cadascuna.  Altres femelles pateixen la fase d’ensenyament[5], amb la que els mascles reconeixen el terreny i s’habituen al que serà el seu colomar durant la competició, i la d’acoblament[6], una espècie d’assaig previ a la competició on les persones àrbitres ja ocupen els seus llocs.  Aquestes proves prèvies preveuen temps amb limitació de vol per a la femella, que romandrà lligada o tancada mentre l’assetja un mascle o tot el pilot.
Fora de competició, la funció de les femelles és servir per a l’entrenament dels mascles i per a criar campions.  Les filles dels mascles més estimats són aparellades amb d’altres comprats a criadors per a evitar la consanguinitat, i aquests també són elegits pel seu llinatge o pel prestigi com a criador de qui els posa a la venda. 
Elles tenen una pica a la cua, per a que el mascle aprenga a associar-la amb l’aparellament.  Segons els escrits dels criadors, els colomins munten diverses femelles que tanquen amb ells a dins d’una gàbia i, després, aprenen a empaitar-les en vol ells a soles, fins que s’aparellen dues o tres vegades més.  Finalment, comencen a competir amb altres 2 coloms, després 4, 9, 14, 19, 29…  Fins que s’entrenen al si d’un pilot de 50 mascles, en funció de l’evolució de l’ensinistrament.
Objectes de competició, cimbells per l’entrenament i instruments per a la cria.  A través de la gent que s’hi dedica, tot el que podem saber de les femelles és en virtut del que han de dir dels mascles.  No hi ha fotos de les femelles després de la competició ni ens conten el que fan amb elles després; no sabem quantes femelles usen per a entrenament o per a cria, si fan servir totes les que naixen o que fan amb les que sobren.  Dels mascles, tampoc ens conten si fan servir tots els que ixen de totes les postes o si els que no demostren vàlua durant l’entrenament tenen una vida plàcida lluny de la competició.  Sabem que la cosa va per barris i que, com sol passar amb les coses dels diners, hi ha tria, rebuig i “eliminació” d’allò que sobra.
Colomar de cria.  Dels que hi havia al barri de Sant Marcel·lí de València.
Aquest és l’esport dels esportistes que miren la “seua” competició.  Són homes que mostren la cultura amagada quan formes grups que miren cap a dalt.  Complicitat masculina que dóna per bo el “galanteig” a través dels coloms mascles, que difumina la línia que separa l’atracció de l’assetjament a les femelles, que esclata de joia davant de l’escenificació d’una violació en grup construïda per ells, que mai es donaria a la natura.  Ús d’animals que amaga el patiment darrere d’idealitzacions com l’estima i la cura pels coloms, com fan els grups de caçadors que conten les seues gestes amb les armes al voltant d’un gran tiberi i parlen de la seua estima per la natura que destrueixen.
Un pilot de coloms que mostra tots els colors de l’arc de Sant Martí, i una femella que fuig.  Un grup d’homes que mira cap a dalt.  Especisme humà que banalitza el patiment dels altres animals, i sexisme patriarcal reflectit per aquestes dues escenes.  Dia de competició.

[1] Les que ja s’han aparellat tenen preferència pel que fou la seua parella i complicarien la competició.
[2] Les femelles ensenyades es podrien refugiar en bons amagatalls que ja tenen identificats i que serien de difícil localització pels mascles competidors.  En ocasions, l’orografia del terreny aconsella que l’ús de femelles ensenyades per a evitar que, per les dificultats d’orientació, s’aturen a prop del lloc on han estat soltades i impedisquen la solta dels coloms competidors.
[5] Sense limitació de temps.
[6] Una prova d’un màxim de dues hores.  Es pot establir un temps de 30 minuts en el que la femella tindrà limitacions de vol.