La bena als ulls. Nuclears i pesquers.

Jesús Frare
València, Casa Verda[2] d’Acció Ecologista - Agró[3], 17 de desembre de 2011.
                                                   Un got mig buit és també un got mig ple, però una mentida a mitges no és de cap manera mitja veritat.  Jean Cocteau.
Central nuclear de Cofrents.
La indústria nuclear és com l’OTAN, Vladímir Putin o l’estranya admiració per la figura de Winston Churchill.  Senzillament, chapapote enganxat al present i al futur que ve dels vessaments del Món Lliure.  Deixalles del bàndol guanyador de la Guerra Freda.
Un dia, descobriren que la gran quantitat de calor que generaven les seues màquines de fer bombes atòmiques es podria aprofitar com a font energia.  Descobriren que podrien vestir de civil la seua indústria de la guerra total i que la podrien amagar a llocs com el desert de Nègueb[4], amb la població com a escut.  Descobriren altra cosa que convertir en negoci, altre negoci per a convertir els impostos que paguem totes i tots en els beneficis que omplen unes poques butxaques. Eixe mateix dia nasqué el lobby nuclear, i començà a elaborar llargs arguments amb els que soterrar la veritat amb veritats a mitges.  Començà a dir que teníem al davant una energia neta, bona fins i tot per a lluitar contra el canvi climàtic.  El CO2 que no emeten les centrals nuclear l’ha escopit el destructiu procés d’extracció del mineral d’urani, la seua transformació en urani enriquit i la fabricació del combustible nuclear, així com el seu transport d’una punta a l’altra del món, una i altra vegada.  Tones i tones de CO2 que s’afegeixen a les de la construcció de les centrals i al del tractament dels residus, i que fan que el Protocol de Kioto no considere l’energia nuclear com a alternativa per a la lluita contra el canvi climàtic.
Ens han dit que és una energia segura.  Les centrals nuclears són instal·lacions moltcomplexes, plenes de perills potencials i inherents al seu funcionament, febles davant terratrèmols, tsunamis, inundacions i altres fets naturals que passen a les terres on han estat posades. Les centrals acumulen, a piscines situades fora de les estructures de contenció, tones i tones de residus tan perillosos com els que són a dins del reactor en funcionament, i dels que s’asseguren de no parlar mai.  No poden fer oblidar Txernòbil i Fukushima, però amaguen les desenes d’accidents greus que s’han saldat amb víctimes mortals i grans extensions de terra i aigua contaminades.
És han dit que és una font de riquesa i de llocs de treball.  Les energies renovables tenen moltes més potencialitats i generen 10 llocs de treball per cadascun del sector nuclear.  L’energia nuclear, protegida i subvencionada, fa de tap al desenvolupament de les renovables, que són desconnectades de la xarxa quan l’oferta supera la demanda per a donar prioritat a la producció nuclear.  Ens amaguen que les càtedres, les subvencions i els programes d’ajudes no arriben al sector de les renovables perquè van a parar al sector nuclear, recolzat pel seu fort lobby.
Ens han dit que és una energia inesgotable.  Les reserves mundials d’urani són limitades i,el 2008, es taxaren en suficients per a 57 anys.  Ens tornaven a amagar que cada vegada serà més difícil i més car extraure urani, que ara s’està utilitzant el de les bombes desmantellades a causa dels tractats de desarmament i que fa més de 10 anys que hi ha més consum que producció.  Que hi ha especulació i espectaculars pujades de preus que anuncien que no hi ha reserves per a 57 anys. 
Ens parlen de miracles en forma noves centrals netes, segures, barates i fàcils de fer.  En realitat, parlen de fracassos tan sonats com el d’Olkiuoto, projecte finès per a un reactor de nova generació que s’havia de construir en 4 anys i per 3.200 milions d’euros, sense cap ajuda pública.  Segons les previsions, l’obra no serà entregada fins a finals de 2013 (la construcció començà el 2005) i amb un cost acumulat estimat en 6.000 milions d’euros, finançats amb ajudes i préstecs a baix cost d’estats com Suècia i França, que arribà a desviar fons de l’ajuda internacional al desenvolupament per a salvar els mobles de la seua empresa pública Areva, responsable de la construcció amb l’alemanya Siemens i que s’enfronta a una demanda multimilionària de l’elèctrica finesa TVO per incompliment dels compromisos.
Ens diuen que és una energia barata.  La major part dels costos s’han traslladat als estats, com, per exemple, la construcció de carreteres, ponts i altres infraestructures, els equipaments i previsions necessàries per a afrontar accidents o el tractament de residus per empreses públiques com l’espanyola ENRESA.  Fins al 2005 aplicava una taxa que la ciutadania pagava a través del rebut de la llum i que li permeté acumular milions i milions d’euros; ara cobra de les elèctriques una nova taxa que no s’apropa al cost real de la gestió.  Una normativa europea limita la seua responsabilitat, en cas d’accident, a 1.200 milions d’euros.  L’accident de Fukushima ha generat unes despeses de més de 50.000 milions fins ara, cost que recaurà en el poble japonès com passaria a Europa.
Moment de l'explosió del reactor 4 de Fukushima.
Ens diuen que és una energia necessària que ens salvaria de la dependència dels combustibles fòssils i del subministrament francès.  Només 6 països del món acumulen el 84% de les reserves d’urani al planeta[5], i un oligopoli de 7 companyies transnacionals controla el 74% de les reserves mundials.  La dependència de l’enriquiment d’urani és encara major: només existeixen 6 complexos a tot el món amb capacitat per a fer-ho, i 4 companyies acumulen el 92% de la producció. 
Ens amaguen que el sistema elèctric de l’estat espanyol està sobredimensionat, amb centrals de cicle combinat (gas) i de carbó preparades per a funcionar i aturades perquè la demanda és insuficient i no podrien vendre la seua producció.  Que, malgrat que es realitzen compres d’electricitat a França, és un sistema exedentari: ofereix un saldo exportador anual del 2-3% de la producció, que va cap a Portugal, Marroc, Andorra i França, estat amb el que també es manté un balanç global exportador. 
Estats molt desenvolupats com Dinamarca, Àustria o Nova Zelanda no tenen centrals nuclears.  L’estat espanyol podria prescindir demà mateix del 20% de la seua producció elèctrica generada pel sector nuclear optant, fins i tot, per alternatives ja disponibles com les centrals tèrmiques aturades.  I es podria fer, a més, sense augmentar les emissions de gasos d’efecte hivernacle, amb mesures d’estalvi moderat de consum energètic i de potenciació de l’eficiència, tot augmentant la contribució de les energies renovables que ja s’estan utilitzant i d’altres noves propostes.
———
Al descans, una parella participant contava la seua experiència a un idíl·lic vaixell de pesca “sostenible”.  Seguiren tot el procés de pesca amb xarxa, la selecció dels peixos adults i el retorn al mar dels xicotets, la recollida de les deixalles capturades en bidons preparats a coberta i la preparació del peix, amb el personal obrint i esbudellant animals.  El patró defensà la pesca selectiva i de proximitat front a la pesca industrial, que porta cadàvers putrefactes i insípids d’una banda del món a les peixateries de l’altra.
Parlaren dels menjadors escolars, on obliguen els xiquets i les xiquetes a menjar un producte insalubre.  Parlaren del pescador senegalès que havia trobat treball al vaixell idíl·lic i que havia aportat la seua tradició.  Parlaren de la caldereta de degustació que pogueren menjar al vaixell, com fa la gent de la tripulació.  Com no podia ser d’altra manera, parlaren de carns amb colors vius i de sabors autèntics. 
Era un relat de peixos, però eren objectes per a parlar de l’efectivitat de les xarxes tradicionals, de l’habilitat dels esbudelladors, de colors i sabors i de cadàvers putrefactes.  Era un relat de peixos, sense peixos.  Era un relat d’humans que els maten i mengen be i d’humans que els maten i mengen malament.  
Port pesquer de Galícia.
I era, també, una història de lobbies i màrqueting fet per algú que promociona el seu producte, que el vol fer arribar als mercats propers amb noves formes de distribució que els lliuren d’intermediacions que es fan amb tots els beneficis.  És un intent de fer amb la pesca que es fa amb l’agricultura ecològica i de proximitat, però amb les veritats a mitges que amaguen la veritat.  La veritat dels estols de xicotets vaixells que van i tornen dels ports amb la seua pesca de proximitat i que, un dia, ja no pesquen res perquè ja no queda res per pescar i que mai és per culpa seua.  La veritat de la insostenibilitat de la pesca sostenible, perquè només es sosté com a delicatessen alternativa i depenent dels cadàvers insalubres i insípids, que han de ser a la peixateria com a opció barata.
Que mai podrà ser el mateix plantar i recollir que saquejar poblacions de peixos salvatges que s’agrupen i fan més fàcil el treball de la xarxa.  Que la carn de colors vius i sabors autèntics era d’un animal que, mentre era pressa del pànic, fou capturat per una xarxa que el tragué del mar.  Que els seus pulmons li esclataren mentre intentava respirar, o que fou esbudellat viu, quan encara agonitzava. 
———
Allò que ens fan creure i allò que ens creiem és, de vegades, allò que convé a les dues parts.  Genera acords tàcits sustentats en principis inqüestionables, silencis indestructibles i negacions absolutes.  Pot passar a un poble esclau del sou que es guanya a la central nuclear més propera, i pot passar a la coberta d’un vaixell idíl·lic, on es maten i mengen els peixos del mar.
Allò que és just no és, moltes vegades, allò que ens convé o ens és més còmode.
———
[1] Conferències de José Juan Sanchís Serrano i Carlos Arribas Ugarte.  Tot un luxe. http://www.accioecologista-agro.org/spip.php?article2997
[4] El centre de recerca del Nègueb desenvolupà el potencial nuclear israelià, sota l’aparença d’una central d’ús civil.

[5] Namíbia, Kazakhstan, Rússia, Austràlia, Níger i Canadà.