Paradís

Ferran Archilés explica que la idea del paradís perdut és part de les arrels de la cultura humana, que apareix una i altra vegada en les explicacions per a entendre el món que es situen fora del criteri de demarcació de la ciència.  És un vell anhel de quan el temps era un cicle sense principi ni final, quan després de les collites es començava a treballar per a les sembres i es pensava en clau de tornada.  A casa, al temple, a la terra.  És la perfecció que s’ha de recuperar, com si fora imprescindible que haguera estat per a que torne, i que es troba al si d’un gran cicle imaginari.

Una línia de temps contínua, infinita, amb destí al futur i sense cap retorn al passat, és ara el nostre principal referent.  Després dels paradisos dels déus, però, vingueren l’Emili, el comunisme primitiu o l’antiga llibertat de les nacions sense estat.  La vella idea del cicle està marcada a foc a la nostra cultura, a la nostra manera de comprendre el món, com si la vanitat de l’espècie superior no li permetera acceptar que mai ha assolit la perfecció i li fera reproduir, una i altra vegada, la creença en la puresa primitiva.

Els primers humans caçadors i recol·lectors són els principals protagonistes d’aquesta superposició de la línia i el cicle.  Sovint, han estat convertits en el principi: animals humans que vivien en harmonia, sense castes dominants, sense classes superiors, sense generes patriarcals, sense sexualitats normatives, sense esglésies alienats i sense guerres anihiladores, expulsats del paradís per la seua pròpia civilització heteropatriarcal, classista, supersticiosa i opressora, que els va sotmetre als tirans i summes sacerdots de ciutats amb grans muralles i exèrcits acaparadors de tresors i collites.

El principi es troba a un punt del temps on començaren a existir grans simis amb el cervell molt gran, que caminaven drets sobre dues potes i parlaven.  En aquest punt, haurien trencat l’evolució amb la revolució que inicià la història.  És com si els éssers superiors, centre i mesura de totes les coses, hagueren creat la injustícia a partir de la puresa que els vingué donada pel seu trencament amb el passat animal.         

La injustícia, però, es un fet natural.  Està en la força que sosté la depredació i en la lluita per la supervivència, en les baralles de mascles, en l’apropiació de la caça que fa un gran lleó, en els amagatalls de menjar dels esquirols, en la mort del pollet esquifit d’àliga a mans del seu germà o germana…  És tan natural com la justícia d’un estol d’ànecs o de sardines, dels torns de vigilància dels suricates, dels bonobos que fan l’amor i no la guerra, del llop alfa que protegeix l’omega…  Una i altra, cara i creu, són intrínseques a aquell primat que començava a parlar i que no era superior a res, que no va nàixer perfecte.  Per a entendre-ho s’ha de bandejar l’especisme de la biologia humana,  l’arqueologia, l’antropologia, la sociologia o la història, de la mateixa forma que es va fer amb l’etnocentrisme i altres distorsions absurdes.

L’antropòleg Eudald Carbonell també diferencia l’hominització, el procés evolutiu que portà a l’aparició del gènere Homo i de l’espècie sapiens, de l’humanització, el camí que portarà a la distribució justa i igualitària del coneixement i dels seus beneficis a través de la consecució d’un pensament social crític, fonamentat en la educació i en la informació.  Més que la selecció tècnica, la capacitat de fer amb eines altres eines millors, l’humanització és l’autèntic fet diferencial dels animals que parlen.   

L’humanització es mou amb la força de l’ètica i el progrés, fonamentats en la capacitat que tenim per a valorar la justícia, per a prendre consciència de les injustícies i bandejar-les.  Es mou lentament, perquè arrossega el feixuc llast de la conservació d’eixes injustícies que sempre tenen beneficiaris i que molta gent converteix en la seua àncora d’estabilitat.  No creu en paradisos perduts que mai han existit i no cerca un camí de retorn.  Els seus passos sempre són endavant.

La tradició és un valor integrat en la humanització i, per tant, ha de superar amb ella els nous reptes.  Ens ofereix referents vàlids i mai pot ser la justificació d’allò que és injustificable, com totes les formes de dominació patriarcal o les de discriminació de les persones que no s’ajusten a l’heterosexualitat normativa.  I com totes les formes d’ús i d’abús dels altres animals, sotmesos per fet de no ser humans.

L’esperança en la humanització no és una veritat, com tampoc ho és la creença en la puresa primitiva.  Eixa esperança és un projecte que avança per una línia infinita, no fa girar cap cicle imaginari com qui mou una sènia, mai aturada i sempre al mateix lloc.  Per això, una rèmora del passat no es justifica per la seua tradició: les coses que mai han canviat han de fer-ho si representen un abús contra drets que mai han estat respectats. 

La lluita animalista segueix eixe camí.  Si, és cert que l’animal humà menja la carn d’altres animals i es vesteix amb les seues pells des de fa centenars de milers d’anys, que els esclavitza des de fa milers d’anys i que els sotmet a l’infern de la producció industrial intensiva des de fa més d’un segle.  És cert que els ha utilitzat des de que es té memòria per a treballar, que ha pagat aquest esforç amb maltractament i abús i que els ha torturat en rituals, festes i entreteniments.  Després vingué l’experimentació, justificada en la seua cosificació ancestral.  No importa si hi hagué, o no, un paradís sense ús dels altres animals, el que importa és que ha d’haver un futur que serà present sense ús dels altres animals.