El caçador caçat.


Com t’expliquen moltes dones, l’espai públic no és seu pel fet de ser dones.  L’ocupen, però no les pertany[1].  A través  del projecte del caçador caçat[2], impulsat per Alicia Murillo, les que combaten aquesta situació de permanent assetjament al carrer ens expliquen fins a on arriba la falta de respecte i la invasió permanent de la vida de les dones que caminen sense la tutela d’un home, soles o en grup. 
http://atravesespejoalicia.blogspot.com.es/

Alicia pateix l’assetjament al carrer des dels 13 anys.  Són agressions marcades pel menyspreu, sense que siguen necessàries les paraules malsonants.  També pel paternalisme que insulta permanentment la seua intel·ligència, pels aires de suficiència i de superioritat.  Són homes que no coneix de res, amb els que no té cap relació i pels que no ha mostrat cap interés, que l’agredeixen amb gests fastigosos, la radiografien de dalt a baix amb la mirada, la envaeixen amb opinions sobre el seu cos, la seua forma de vestir o de caminar a crits des de l’altre cantó o des de la finestreta d’un cotxe, amb murmuris quasi incomprensibles quan passen pel seu costat, amb burles i faltes de respecte quan són en grup. 
Són atacs que atemoreixen i incomoden, que fan pensar en l’agressió física d’homes que et bloquegen el pas, que et persegueixen, que et grapegen…  Són experiències que sempre l’han agredit i mai l’han agradat, i està tan acostumada a patir-les que les reconeix i preveu amb molta antelació.  Està acostumada a pensar en canviar de vorera per a evitar-les, o en caminar ràpid i amb la mirada clavada al terra o fixada al front per a que el tràngol siga el més curt.  Està acostumada a que li furten el seu espai, l’espai de totes i tots. 
Per a mi, és fàcil entendre el que ens explica.  Quan era adolescent, vivia davant dels futbolins del poble.  Els mascles rebels sense causa acudien com mosques a la mel a aquest negoci ple de màquines del milió, enormes consoles de videojocs dels anys 1980 i, per suposat, futbolins de tota la vida.  El convertiren en el punt neuràlgic on contar les seues batalletes, unflar pit, competir, barallar-se i mostrar les seues dots seductores amb les xiques que practicaven els seus propis ritus iniciatius, que aprenien a ocupar l’espai col·lateral que les convertia en xiques populars.  Passat el temps, aquell centre d’estabulació cedí el testimoni als bars com el que tinc baix de casa, on els que queden vius d’aquells mascles, amb 30 anys més a les esquenes, continuen deixant passar les hores de la seua vida.
Jo no podia fer altra cosa que observar allò des del balcó de casa, perquè no era com ells i no era dels seus.  Vaig ser un xiquet obès fins al 15 anys, quan arribí als 87kg de pes amb poc més de metre i mig d’altura.   Durant quatre anys, aquella gent que sempre era asseguda als dos esglaons del meu portal em convertiren en un més dels seus entreteniments, en objecte de burles i, fins i tot, de persecució allí on anava: fins a l’escola, a casa de la meua àvia, a les portes de les tendes on feia les comandes…
Quan eixia de casa, sempre mirava cap a dins dels fubolins, tot esperant que no s’adonaren de la meua presència al carrer; coneixia tant els seus moviments que, quan això passava, ho detectava abans que començaren a córrer cap a la porta per a dir-me lleig, monstre o bola de greix a crits.  Sabia caminar amb el cap cot, ràpid i amb el cos enganxat a les façanes fins a una distància de seguretat, quan començava a témer per la tornada.  Al carrer em sabia feble, vulnerable, objecte sense espai propi i sempre utilitzable, sempre violable, sempre ocupat i envaït.  Sabia que el carrer era d’ells, no meu[3].
Els agressors exerceixen els seus privilegis, senzillament, perquè poden.  Se n’aprofiten, es recolzen, es defensen i justifiquen els uns als altres.  Són els beneficiaris de la situació i, per tant, no els agrada que es qüestione.  Si ho fas, ets culpable de trencar les regles.  És una situació en la que sempre, repetisc, trobarem als individus beneficiats per la injustícia i que, en altres circumstàncies, poden estar rebutjant injustícies i situacions de privilegi on ells són els perjudicats.
Per a justificar l’agressió permanent a les dones, manipulen el discurs amb el subterfugi de la floreta: no són insults ni una agressions, són coses d’homes que es fixen en les dones, que s’haurien de sentir afalagades i agraïdes o, al menys, no donar-li importància ni, encara menys, exagerar amb la seua indignació.  No és així, perquè una floreta es diu a la cara, mirant als ulls i de forma audible, comprensible.  Es fa amb respecte i en moments, espais i situacions que mai generarien incomoditat o temor, que mai intimidarien a la persona que la rep.  No genera mala consciència perquè es fa per a agradar, no per a agredir. 
Volen que semble que aquests abusos es cometen sense mala intenció, o fins i tot que no existeixen perquè no hi ha cap abús en fer el que sempre s’ha fet.  No és cert: tenen poder i l’utilitzen; saben a amb qui el tenen i amb qui no, i no assumeixen riscos.  Quan els qüestiones, es justifiquen o fugen d’estudi, però no es plantegen renunciar al seu poder.  Per això, el que cal és lluitar contra eixe poder injust, com fa el moviment feminista.  Com fan Alicia i les altres dones que li donen la volta a la situació i s’enfronten a qui els furta el seu espai, amb aquest exercici d’empoderament i de didàctica feminista que fa visible el rostre de l’agressor.
Davant de tot això, també es fan més clars els mecanismes d’opressió del sistema especista.  Amb els mateixos recursos de justificació, de negació, d’ocultació i de refugi en el grup privilegiat que, senzillament, té poder per a aprofitar-se’n de la situació.  Qui vol profit només ha d’anar fins a les prestatgeries on és la carn esquarterada dels animals que maten en la foscor dels escorxadors.  Només ha de comprar la llet i els ous de les esclaves que també mataran quan no siguen suficientment rendibles.  Només ha de comprar roba feta amb la seua llana o amb la seua pell o productes amb els que els han torturat als laboratoris, o anar a les presons on els exposen i als espectacles on fan números per por als colps i tots els altres càstigs.
Sembla que no és greu.  Com sempre passa amb la injustícia, la faena bruta està oculta, l’abús disfressat i el profit carregat de pretextos i justificacions.  Els individus privilegiats poden traure profit. 
Els individus privilegiats poden ser poble treballador explotat dins del sistema capitalista, que reclama justícia i pa; independentistes que lluiten per la llibertat dels pobles, per la vida i per la cultura; gent llibertària que vol un món sense fronteres on cap individu humà puga esclafar a altre; LGTBI que exigeixen una vida que es puga viure sense el jou heteropatriarcal; feministes que s’empoderen i fan front al terrorisme masclista de qualsevol intensitat…  Els individus privilegiats podem ser tots, i podem no ser cap, si la nostra lluita per la justícia incorpora els sense veu, els altres animals que, convertits en propietats, pateixen l’ús que sosté el privilegi dels i les especistes.      


[1] Algo pasa en Kamchatka.  Feminismos, subculturas y una bruja que se va de la lengua,  15/02/2013.  No sabes lo puta, zorra y gorda que puedo llegar a ser.  http://ventepakamchatka.wordpress.com/2013/02/15/no-sabes-lo-puta-zorra-y-gorda-que-puedo-llegar-a-ser/
[2] Píkara magazine, 21/09/2012.  Todos los vídeos de ‘El cazador cazado’. http://www.pikaramagazine.com/2012/09/7109/
[3] En el meu cas, amb poc més de 4 mesos em lleví de damunt l’obesitat i guanyí el silenci.  La dieta, que em va fer perdre uns 25kg, només la vaig fer per a ser lliure i passar desapercebut.   Em vaig fer invisible i recuperí el meu espai personal al carrer.  Qui tenia opinió sobre el meu cos, la meua personalitat, la meua forma de vestir, la meua forma de viure o la meua actitud, ja no ho convertia en una agressió i ni tan sols m’ho feia saber.  Després, aprendre a ser jo mateix i a estimar-me em costà quasi 10 anys.