La màscara (I). Caça.


La màscara.  (II).  Bous, i també gossos.   (III)  Sempre els gossos.  Per Lucky, Pipo i Marquesa, Regina, Xena… 


A les fosques, uns llebrers amuntegats uns sobre els altres tenen un pal a la boca[1].  És una forma més amb la que els maten: els tanquen a coves i els abandonen així.  Els deixen morir de fam i patiment, amb les mandíbules forçades pel pal que es clava al paladar i al sol de la boca, que no tornen a tancar mai. 
Fa temps, explicava a una companya de treball la tragèdia dels llebrers que utilitzen per a la caça.  Han de caçar conills i llebres amb la seua velocitat com a única arma, i molt sovint han de competir entre ells mentre els caçadors observen les seues evolucions.  La seua vida és un infern que no sol passar dels dos anys[2], tancats en caus sense llum i menjant rossegons fins que ja no corren com els més joves.  Aleshores, en el millors dels casos, els abandonen a la seua sort fins que la fam o les rodes dels cotxes acaben amb ells.  Altres troben morts com la de foto, o són llançats a dins d’un pou, o moren als colgaderos que esperen als arbres per a que s’ofeguen a poc a poc, quan les potes del darrere, que descansen al terra, ja no aguanten més.  Diuen que un llebrer no val la bala que l’ha de matar.
Ella em digué que el seu oncle era galguero i que mai havia fet això, que el jo feia era fomentar una imatge falsa de la caça i de Castella.  Altra companya també havia fet el mateix quan li parlava sobre la realitat de la llet[3]: a la granja del seu amic no se li feia tot això a les vaques i els vedells. 
Els temps canvien i l’autèntica cara de l’ús i explotació animal és difícil d’empassar per molta gent que, al davant de la veritat, necessita creure que és tracta d’una exageració.  Per això és que l’especisme té una màscara amb la que oculta la seua autèntica cara.  La porta l’oncle galguero i l’amic ramader i la gent que es dedica a la pesca, la que treballa a les tendes on venen animals, el domador del circ, l’ensinistradora de dofins, la veterinària del zoo, l’investigador que sent la crida de desesperació dels malalts i malaltes i que trenca les potes de ovelles per a provar pròtesis[4], els taurins que s’estimen els bous i tota la resta d’amants de les tradicions consistents en fer espectacle de la tortura o la mort d’un animal.
És la màscara de l’afirmació desconnectada, que sempre comença proclamant el seu compromís pel benestar dels animals esclaus i que acaba establint que l’esclavitud, el maltractament, la tortura i la matança és necessària pels humans i completament inevitable.  La porten sempre que fan grans proclames sobre l’amor a la natura i l’esport, sobre el compromís amb la ciència i la medicina o el servei a la humanitat amb aliment i vestit.  Intenten amagar la veritat que coneixen perfectament i que oculten a la foscor de les coves on moren els llebrers, la mateixa foscor envoltada de brutícia i de pànic que hi ha a l’altra banda dels murs o fan el que realment fan.
L’afirmació desconnectada sempre és mentida: al sistema d’ús i explotació animal, els nohumans són propietats que han de produir el màxim al mínim cost, i allò que els humans explotadors volen passa per sobre de tots.  L’explotació, per ella mateixa, fa impossible el benestar.  L’explotació sempre és evitable perquè sempre hi ha una alternativa sense explotació: el veganisme.
A vegades, la mascara cau i la cara de l’especisme queda al descobert.  Cau la idíl·lica imatge del caçador amant de la natura que viu, al costat dels seus estimats gossos, una experiència mística com la dels nadius americans o africans que fan ofrenes i homenatges als animals que maten.  I el que queda al descobert és la sinistra foscor de la cova i els plors dels llebrers.  També passa amb els bous coberts de sang a la plaça, l’autèntica cara de la tortura taurina malgrat les deveses i els toreros retirats besant animals confiats i contant històries de noblesa i estima.
Només ens hem d'esforçar una miqueta més per a treure-li la màscara a la indústria càrnia, amb els seus anuncis de vaques felices i carn sense forma i no se sap de quin animal (això si, de sabor celestial).  O als somriures del circ i del zoo, amb el fuet amagat a l'esquena.  O al negoci de la investigació amb animals que s'amaga al xampú o el rentaplats...



[2] Galgos 112, ¿Por què galgos?  http://www.galgos112.com/index.php/por-que-galgos
[3] Animalisme CAT, 08/11/2012, Llethttp://animalismecat.blogspot.com.es/2012/11/llet.html
[4] Història real contada per un vivisector que treballa a la Universitat Politècnica de València.