Alimentació sostenible (V). Pesca sostenible (II): my boat.


Alimentació sostenible (I).  Pesca sostenible.  (II).  L’aqüicultura.  (III).  La ramaderia ecològica.  (IV).  Ous, lactis i mel.  (VI).  Insectes. 

L'Artic Sunrise.
Greenpeace ha encetat una campanya de suport a la pesca sostenible, amb una gira del vaixell Artic Sunrise que s’inicià el 18 de març al port de Constanta, Romania, i que acaba de passar per Barcelona, la primera de les seues escales ibèriques[1].  El símbol de la campanya és un vaixell de paper amb signatures de suport, i la pàgina web de My boat[2] (no està en català) comptabilitza vaixells virtuals només entrar, malgrat que la gent que ho faça no done cap suport a la matança dels animals del mar.  Com que jo he entrar unes 10 vegades per a accedir a la informació, les podeu restar del total.
Greenpeace diu que vol que hi haja pesca, i que la vol sostenible[3].  L’entén[4] com la defineix la FAO[5], que diu que pot estar integrada en els ecosistemes marins; que pot utilitzar mètodes de pesca selectius i reduir al mínim el consum d’energia, l’ús de productes químics i la generació de residus; que pot operar d’una forma social i econòmicament responsable i informar sempre de l’origen del peix i que, fins i tot,  pot ajudar a protegir la biodiversitat i a mantenir les poblacions de les espècies que captura a “nivells saludables”.
Els vaixells de suport a la pesca sostenible de Greenpeace.
Diu que les persones que defensem els drets dels animals som ignorants, irrealistes (sic) i/o irresponsables (no sabem si entrem en totes tres categories o només en algunes).   Segons sembla, realisme és que s’han de desmantellar les enormes flotes de les grans companyies transnacionals, formades per maquines gegants de matar amb les seues xarxes de quilometres i quilometres que arrosseguen pels fons marins i els destrueixen completament, mentre s’engoleixen tot el que troben.  Realisme és que s’han de substituir per aquest anunci publicitari de vaixells xicotets que treballen com si tingueren cura d’un jardí i que “en només 4 anys, si deixàrem que es recuperaren els stocks, oferirien un producte de major qualitat”.
Diu que els animals són stocks de pesca que desapareixen a mans de la pesca industrial i destructiva.  Diu que al mar hi ha zones de pesca, i que la seua destrucció és la desaparició dels pescadors i pescadores.  Sembla que la pesca done sentit a l’oceà, de la mateixa manera que, si fem cas d’altres “ecologistes”, la ramaderia done sentit al món rural.  No és així, perquè el mar o el bosc tenen sentit amb les milions d’individus de milers d’espècies que els tenen com a espais vitals, més enllà del profit que els humans trauen quan els converteixen en stocks.   
Abans d’entrar en qualsevol altra qüestió, s’ha de dir que els individus del mar viuen les seues vides a la seua llar, lluiten cada dia per la seua supervivència buscant el seu aliment i fugint dels perills.  Molts d’aquests individus topen amb unes xarxes que no tenen res de sostenibles ni de selectives, perquè agafen tot allò que no puga escapar pels seus forats.  Les llancen des de la superfície uns animals que no formen part del món marí, que no serien res al mar sense els seus vaixells i les seues ampolles d’oxigen, i que no saben el que agafaran les seues xarxes “selectives”.  Les llancen contra manxes al sonar o, fins i tot, contra la profunditat d’un mar que no saben el que oculta.   
Quan trauen els peixos de la seua llar, troben les pitjors morts.  Els trituren encara vius en maquines que fan farina de peix, amb les que fan pinsos per a alimentar els animals esclaus de terra.  Molt a poc a poc, els esclafa el pes de centenars d’altres peixos.  S’ofeguen molt, molt lentament, mentre busquen desesperadament, amb les seues boques i les seues brànquies, l’aigua de la vida que mai trobaran.  Els ulls els escaten pels canvis de pressió.  Els salen i els llancen a congeladors o cambres frigorífiques.  Els obren en canal i els esbudellen encara vius.  Els lliguen les pinces i els porten a peixeres on van morint a poc a poc pel canvi d’aigua o temperatura, si no és que acaben sent bullits vius mentre criden i criden. 
La pesca mai pot ser sostenible perquè mai pot ser èticament sostenible.
Per altra banda, les preguntes sobre la panacea de la pesca sostenible continuen sense resposta[6].  No ens expliquen com va a cobrir la demanda actual amb menys captures, si no és que el consum baixa molt dràsticament.  Es poden mantindre les captures si creix moltíssim la flota sostenible, però farien falta moltíssims vaixells i quilometres de ports ocupant les costes, el que no és gens sostenible.  L’augment dels stocks  en 4 anys no canvia el fet que la “sostenibilitat” com a única font de captura i matança farà augmentar els costos i els preus.   Per tant, el producte serà encara més exclusiu que ara, que és inaccessible per a molta gent del planeta.  Si ha de ser de proximitat, només el podria consumir la gent que viu propera a les costes i que el pot pagar.   
La gent pobre no pescaria per a menjar, i la imatge idíl·lica dels poblats marítims dels cinc continents només serà això, una imatge per a la manipulació fàcil.  Pescaria per a obtindre un producte que es podria vendre a molt bon preu a la gent rica i la gent, especialment la més pobre, arribaria a la conclusió de sempre: que pot comprar moltes creïlles, pa, llegums i verdures amb el que obtinga d’allò que peque.  Com passa sempre, hi haurà un mercat i uns poders econòmics que s’apropiaran del seu treball a molt baix preu i obtindran els beneficis del luxe. 
La pesca mai pot ser sostenible, perquè un producte exclusiu i excloent, reservat per a qui el pot pagar, no pot ser socialment sostenible.
A més, el frau estaria a l’ordre del dia.  La tecnologia i els coneixements per a pescar a baix cost, malgrat la destrucció, continuarien estant disponibles per a generar un benefici ràpid a un mercat enganyat.  Es trobarien buits legals i formes de moure’s al límit de la sostenibilitat, pervertint la norma amb discursos justificadors fonamentats en les afirmacions desconnectades de sempre: la destrucció no seria destrucció, seria treball preocupat per la sostenibilitat i el benestar dels animals.  La mort al mar arriba al port amb un vaixell que es diu Alba de l’Àrtic.
La pesca mai pot ser sostenible perquè ningú sap el que passa quan un vaixell s’allunya del port i es perden per l’horitzó. 
L'única sostenibilitat està en el respecte als altrea animals, en el veganisme. 


[1] Greenpeace, 03/05/2013, Tour por tierra de #voluntasGP para apoyar la pesca sostenible.
[3] Greenpeace, 30/04/2013, Qué es la pesca sostenible?
[5] Codi de conducta per a la pesca responsable de la FAO.  ftp://ftp.fao.org/docrep/fao/005/v9878ca/v9878ca00.pdf
[6] Animalisme CAT, 11/01/2011, Alimentació sostenible (I).  Pesca sostenible.