Seguit de subtileses.


Quan prenc consciència i arribe a una lluita, totes les altres lluites venen amb mi.  No puc demanar a qualsevol d’elles que s’espere fora.  Toni Infante. 

Ànecs al Museu de l'Horta d'Almàssera.
Seguit d’experiències subtils en poc temps.  La primera fou amb el vell militant del PCE, represaliat i empresonat durant el franquisme, a qui no li agrada que la situació dels animals del Museu de l’Horta d’Almàssera[1] (majoritàriament aus de corral, moltes aquàtiques) haja tingut cert protagonisme als últims plens de l’Ajuntament.  
Durant una conversa, es notava que ell volia treure del sarró coses que havia estat guardant per a algunes de les persones que hi érem.  A mi, que havia intervingut als plens, al torn de precs i preguntes, com a portaveu d’Iniciativa Animalista, em digué:  –I no ens podríem haver fet una paella amb els ànecs?  Que nosaltres no som gent vegana.  Ja havíem debatut abans sobre veganisme, i ell s’havia declarat massa vell per a certs canvis. 
La seua militància sempre ha estat marcada per la cosmovisió de l’ordre preferencial, una cua on primer va allò que va primer i on moltes reivindicacions no hi tenen cabuda[2].  Els drets animals s’han de posar als llocs que no es veuen de la seua cua imaginària, al girar el cantó de l’edifici fet pels seus prejudicis.  Si cal, han de cedir el seu lloc a altres lluites més viables i, si cal, no han d'avançar mai.  Ara per ara, els animals no poden destorbar les denúncies de la corrupció i les retallades que anuncien la “nova” era del reformisme postfranquista espanyol.
Poc després, aní a casa d’un animalista a treballar en un projecte comú.  És francòfon i viu al País Valencià fa més de 20 anys, però només parla castellà i de forma molt deficient.  I, per primera vegada, mentre érem a sa casa, ens recriminà durament que parlàrem en valencià.  Ens exigí que parlàrem en un idioma que entenguera, que ja no estava disposat a discutir estupideses i que no li podíem obligar a entendre el nostre idioma.  Fastiguejat, jo li vaig parlar en castellà.  El Toni, no.
Barcelona, 2009.
Només és un més que no pensa acceptar que li obliguen a entendre l’idioma del país al que viu, i per a qui és natural que a nosaltres parlem (si cal, amb exigències) un idioma que no és el nostre.  Només és un més que, en lloc d’aprendre la llengua del país, ha dedicat el temps a treballar un pretext, tan elaborat com tots els altres pretexts.  El seu és que és estranger, el d'altra gent és que no tenen facilitat pels idiomes, que es burlaren d'elles quan provaren de parlar, que els dóna vergonya, que són a Espanya i que no tenen cap obligació...  Mil pretextos i una única conseqüència: que nosaltres parlem castellà.  Només és un més amb qui ja no tinc ganes de parlar, de qui no m’interessen els seus pretextos ni les seues imposicions.
Finalment, torní a consultar la xerrada que el Jaime Vidal, Santi, que la TVA[3] gravà el 2010[4].  Volia recordar el que significa l’educació en positiu i, aquesta vegada, l’he transcrit[5], sense les coses que no m’agraden.
Primera situació, entre els minuts 13:50 i 15:15 de la xarrada.  El Santi utilitza sovint exemples reals per a fer més entenedor el que vol explicar.  Arriba al domicili on viu un gos amb problemes de conducta.  El rep una senyoreta o senyora que, amb veu dolça i amable, el convida a passar i l’acompanya fins a la sala d’estar, on li demana si vol prendre alguna cosa.  El gos els ha acompanyat fins a la sala, i comencen l’entrevista. –Has ensenyat alguna cosa al gos? –Diu el Santi. –Si, clar!  Li he ensenyat a seure, a tombar-se... –Em pots mostrar com ho fas?
El Santi descriu com, aleshores, és com si a la senyoreta li isquera pel al pit i li canviara la veu:   –Sit!  Ssssssshit!!!  El gos no li obeeix i ella insisteix una i altra vegada.  Finalment, l’obliga físicament a seure.
Segon exemple (minut 1:58:14 al 2:00:26).  El Santi explica com l’estrès distorsiona la percepció i crea amenaces on no hi són, fenomen que val igual per a gossos que per a éssers humans.  Ens posa un exemple en segona persona:
Tens un dia terrible al treball; hem tingut una agra discussió amb el cap, hem eixit molt tard i s'hem trobat que la grua s’ha emportat el cotxe.  Quan arribem a casa, trobem la nostra parella adormida al sofà.  Havia sopat i la taula està encara parada, amb els plats bruts.  El que ha passat realment és que s’ha adormit mentre ens esperava.  El nostre estrès ens fa percebre la situació com a una amenaça: pensem: aquesta [en femení] és que no pega ni brot!!!  Sopa, es tira al sofà i ni tan sols recull el seu plat!!!  Si ens trobem la mateixa escena després d’un dia tranquil, som nosaltres els que ens preocupem per la nostra parella: pobre, s’ha quedat adormit [en masculí] mentre esperava!  La tapem amb una manta i, després, ens posem a desparar taula.
És una combinació estranya de gèneres, que pot respondre al fet d’estar parlant sense caure en aquestes coses.  De totes formes, és curiós que tapen amb una manteta l’home adormit (que té la sort de tindre un company o, segurament, companya poc estressada) i que la dona siga una mandrosa amb la mala sort de viure amb un paio assetjat pel cap i per les grues.  La continuació de l’exemple, però, ja no genera cap dubte.  Diu:
–Qualsevol xica de la sala també coneix aquest exemple.  Pel carrer, us topeu de front amb un home que us mira.  S’ha fixat en el collar que porteu, i pensa: –Com m’agrada per a la meua companya.   Si us agafa en el dia horrible al treball, us creueu de vorera perquè penseu que l’home us vol fer mal o s’encareu amb ell: –Què mires, fastigós????  Si us agafa en un dia tranquil, fins i tot penseu: –Com estic hui de guapa!!!
És inevitable pensar en el caçador caçat[6].  Si estàs disposat a escoltar, pots entendre sense moltes dificultats el que significa no estar de la banda del privilegi patriarcal.  Les dones estan acostumades a gestionar la invasió dels seu espai al carrer, i distingeixen perfectament entre una mirada al seu collar tan bonic i l’assetjament que mereix una resposta, que quasi mai es queda en una mirada.  Només si les vols escoltar.
És impossible que no perdes credibilitat com a persona entesa els patiments dels gossos al si de la societat humana especista si t’agafes tan fàcilment als tòpics pel que fa a la situació de les dones al si de la societat patriarcal.  El masclisme normalitzat recorre la conferència con un reguer del que, de sobte, s’escapa un rajolí en forma de femení negatiu i recriminador, diferenciat del neutre masculí.  Les grans fuites apareixen amb aquests exemples de les vides de la gent, a l’espai privat de les cases i al món públic del treball o el carrer.
Seguit d’experiències subtils que arriben des del poder i amb la bondat d’altres lluites com a disfressa.  Desconeixement, indiferència o, directament, rebuig del compromís, la militància i a l’activisme que no agrada o que no convé.  Agressió, exclusió, imposició, menyspreu, tot cimentat en el suport o la indiferència de moltes i molts.  Front a tot això, només vull dir que totes les meues lluites sempre venen amb mi, i a qui em demane que deixe alguna de banda, li dic que no lluitem pel mateix.


[1] Iniciativa Animalista, 30/07/2013.  Primer rescat d’Iniciativa Animalista al Museu de l’Horta d’Almàssera. http://www.iniciativaanimalista.cat/index.php/item/2226-primer-rescat-diniciativa-animalista-al-museu-de-lhorta-dalmàssera     
[2] Animalisme CAT, 26/04/2013, Deures apressants.  Prou de festes i diversions amb el patiment dels altres animals. http://animalismecat.blogspot.com.es/2013/04/deures-apressants-prou-de-festes-i.html
[5] Animalisme CAT, 14/08/2013, Gossos.  Casos d’agressivitat cap a éssers humans.  Xerrada de Jaime Vidal, “Santi”.  http://animalismecat.blogspot.com.es/2013/08/gossos-casos-dagressivitat-cap-essers.html
[6] Píkara online magazine, 21/09/2012, Todos los vídeos del ‘Cazador Cazado’. http://www.pikaramagazine.com/2012/09/7109/