Canvi gradual. Criteris cap a l’abolició de l’especisme.


Jesús Frare.
Llanda de tonyina Safe Dolphin
Recentment, he llegit alguns textos sobre l’especisme animalista i/o l’animalisme especista[1]Es tracta de recriminacions a determinades organitzacions per l’especisme implícit que es veu en campanyes[2] com, per exemple, SOS Dofins[3], per l’alliberament de dofins i orques de l’explotació a aquaris, zoos i altres centres de reclusió.
L’argument és que no es pot centrar l’atenció en una determinada espècie animal explotada, perquè això significa generar categories especistes respecte a tots els altres individus explotats mitjançant milers de formes distintes, exclosos d’eixes categories per pertànyer a altres espècies.  Tots són iguals al si del sistema especista que els nega la consideració de subjectes del dret a la vida, la llibertat i la integritat, que els converteix en propietats, en mitjans pels fins humans que per irrellevants que siguen sempre es posen per davant dels seus interessos.  La lluita per uns, deixa de banda els altres.
Recorde quan vaig llegir Pluja sense trons[4], de Gary Francione.  Ja han passat molts anys des de 1996, però com que no tinc les capacitats per a llegir el llibre en anglès, no ho vaig fer fins que vaig tindre una traducció al castellà[5].  Ho vaig fer amb una idea de les propostes de Francione feta a partir dels articles traduïts[6] penjats a Anima[7], així com de la gent que no parava de recitar el catecisme del tot o res.  Em sorprengué i agradà especialment el capítol La teoria dels drets.  Un enfocament gradual[8], que desmuntà la meua idea de Francione com a referent d’eixe tot o res.
El llibre defensa que la gent del moviment pels drets dels animals pot treballar des de la política per a promoure l’abolició, malgrat que aquesta arribe mitjançant canvis graduals.  El que no pot fer és allunyar-se de la lluita pel reconeixement dels animals no humans com a subjectes de drets morals i, encara menys, participar de reformes benestaristes malgrat que es presenten com a avanç a curt termini cap a l’abolició. 
Molt resumidament, els 5 criteris per a identificar eixos canvis graduals congruents amb els drets dels animals, oberts al seu debat i millor definició, són aquests:


Criteri 1. Prohibició.  Francione el formula així: un canvi gradual ha d’establir una prohibició.
És ben senzill: les prohibicions generen “drets”.  El nostre camí cap a l’abolició de l’ús i l’explotació dels altres animals pot avançar mitjançant l’abolició de cadascuna de les quasi infinites formes d’eixe ús i eixa explotació, però no d’altra forma (com la “reducció del patiment” que generen). 
És cert que, mentre es salva una persona d’un naufragi, les altres resten a l’aigua i es poden ofegar. Obrir una gàbia, però, ens deixa un món amb una gàbia buida més.  Treballem per l’alliberament, i alliberar determinats d’individus és alliberar.  El Projecte Gran Simi[9] és per l’alliberament dels primats de determinades espècies d’unes determinades formes d’explotació, com la vivisecció per a la investigació o el seu empresonament i ús en circs, zoos i altres espectacles.  La lluita per la prohibició de la tortura taurina a les places és per alliberar els bous d’eixa forma de tortura.  La campanya SOS Dofins també és una d’aquestes lluites.
S’aconsegueixen pels altres animals garanties adquirides, prèvies al seu reconeixement com a individus i no com a propietats sotmeses als interessos humans, sempre per sobre dels seus drets a la vida, a la llibertat i a la integritat física.  Fins que s’aconseguisca la fi de l’explotació animal institucionalitzada mitjançant la propietat, aquestes garanties imposen deures semblants als que imposa el respecte als drets de les persones reconegudes com a tals.
Criteri 2. Finalització.  La formulació original del criteri és: l’activitat prohibida ha de ser constitutiva de la institució explotadora.
També és un criteri senzill: Per limitada i concreta que siga la forma d’explotació, la prohibició ha de significar la seua fi, no la seua reducció i, encara menys, la seua redefinició.
Per exemple, si es proposara la prohibició de torturar i matar més de 3 animals en cada correguda de bous que es fa, podríem considerar que aquesta prohibició “salva” fins a 5 bous per correguda[10].  Però, la tortura de bous i la seua matança a la plaça davant el públic, feta espectacle i envoltada de tota eixa parafernàlia que anomenen tauromàquia, es continuaria perpetrant una i altra vegada, en un grau menor pel que fa al nombre d’animals torturats i matats.
També, les modificacions de la forma de fer l’espectacle no signifiquen res o quasi res.  Si es fa a la portuguesa, amb totes les tortures a l’arena excepte l’estocada, l’única variant és que el bou serà matat fora de la vista del públic.  Fins i tot, si s’eliminaren totes les altres formes de tortura que fan brollar la sang[11], a banda que necessitarien usar altres procediments per a esgotar i afeblir l’animal[12], continuaria havent tortura, patiment i mort.  Continuaria havent explotació.  El problema és la tortura taurina, l’activitat constitutiva, no les seues formes ni el seu grau. 
Si es prohibiren formes concretes de tortura taurina, sobre la base de les seua especificitat i del seu particularisme tan reivindicat per qui els defensa, s’estarien eliminant formes constitutives de la tortura taurina.  És el cas del Toro Júbilo de Medinaceli[13], el Toro de Còria[14], el tristament famós Toro de la Vega de Tordesillas[15] o les terribles becerrades cadafaleres d’Algemesí[16].   Passaria el mateix si es prohibiren pràctiques com, per exemple, la tortura i matança d’animals menors de dos anys.  En concret, s’eliminarien totes les exhibicions de matancers aprenents que s’acarnissen amb bous d’aquestes edats, i fins i tot es podrien prohibir així les citades becerrades d’Algemesí. 
Totes aquestes prohibicions, independentment de l’existència d’altres formes de torturar bous com els bous al carrer i els correbous, entrarien dins dels nostres criteris abolicionistes.
Campanya SOS Dofins.  Acció d'AnimaNaturalis al davant de l'Oceanogràfic de València.
Criteri 3.  A favor dels animals.  Segons Francione: la prohibició ha de reconèixer i respectar un interés no institucional de l’animal.
Que l’alliberament vaja en detriment de l’esclavitud és la conseqüència natural de l’alliberament.  Lluitem pels animals esclaus, no per la indústria que els esclavitza.  Una proposta de prohibició completa i definitiva, segurament, generarà pèrdues a la indústria.  Potser li genere increments de costos o  la necessitat d’inversions en alternatives, que s’haja de dotar de procediments més complexos i més personal.
El benestar sempre està subordinat als interessos de l’explotació institucional.  No qüestiona el patiment inevitable i el dolor necessari, conceptes ambigus i sempre al servei de la indústria.  Per la seua banda, la lluita pels drets dels animals sempre anirà contra aquests criteris de necessitat per a l’explotació eficient de la propietat. 
Si una proposta pretén evitar qualsevol perjudici a la indústria, i fins i tot es vol presentar com una font de nous beneficis per a aquesta, no serà mai una proposta en benefici dels animals i si que ho serà en benefici del sistema d’explotació institucionalitzat.  L’exemple més famós és el treball de la zoòloga i etòloga Temple Grandin[17] per a dissenyar escorxadors amb sistemes i procediments pensats pel benestar dels animals i que funcionen de forma eficient, segura i rendible.  El suposat benestar pel que fa a la matança justificat pel negoci i supeditat a ell i, senzillament, al servei de la indústria d’explotació.
Criteri 4. Interessos no negociables (els interessos dels animals no poden ser negociables).
Fins que el sistema especista no siga impugnat completament, el sistema jurídic no reconeixerà els altres animals com a individus amb drets per ells mateixos, com a persones que no puguen ser propietats ni mitjans pels fins d’altres.  Per tant, necessitem crear una nova forma de fer, necessitem crear una norma que genere el que Tom Regan anomenà protodrets dels individus que encara no són reconeguts com a titulars de drets (els altres animals) i que es puguen fer valdre front a individus que si que són reconeguts com a persones, els éssers humans que els exploten.
Els xicotets triomfs amb els que es van guanyant parts del dret bàsic dels altres animals a no ser tractats com a mitjans pels fins d’altres, han de permetre trencar les barreres que impedeixen defensar davant dels tribunals interessos de les propietats no reconegudes com a persones front als interessos d’explotació de les persones propietàries, mitjançant tutories com les que recauen sobre persones menors d’edat, persones amb diversitat funcional que no poden fer-ho per elles mateixes o, encara millor, sobre persones jurídiques com empreses, fundacions, etc.
Per al moviment pels drets dels animals, aquests xicotets triomfs són bocins del triomf definitiu, fruit de la lluita per l’alliberament.  Són el fruit la prohibició definitiva de formes d’explotació que han generat elements semblants als drets, que eliminen el dret de propietat fins al punt necessari per a protegir l’interés dels animals.  Estan per damunt de qualsevol interés amb el que es pretenga justificar la seua vulneració.  Són igual que drets i els drets no es negocien.


Criteri 5. Sense forma d’explotació substitutòria  (la prohibició no es substituirà per una forma d’explotació alternativa i, suposadament, més “humanitària).
És molt comú que, des de posicions inicialment contràries a la prohibició, s’exigisca o plantege una contrapartida.  Fins i tot, també és comú que es pense en eixes formes alternatives com a recurs per a aconseguir el si a la prohibició.  Les prohibicions no poden recollir en la seua formulació una proposta de forma alternativa d’explotació perquè representaria tot el contrari: que el sistema especista aconseguira el "si" del moviment pels drets dels animals a una forma d’explotació institucionalitzada.  Per tant, ja no seria el moviment pels drets dels animals.
Les becerrades d’Algemesí han donat un bon exemple.  Les propostes de substitució han estat diverses: des d’una versió adaptada de les corregudes sense mort[18] fins a una capea, passant per un correbous dins la plaça.  L’obsessió d’algunes persones o entitats que han fet aquestes propostes és la d’aconseguir el vist i plau de la Folgança d’Algemesí, i la por dels contraris és que no tenen clar si servirien per a aconseguir la fi de les accions antitaurines[19]
Podrien fer la substitució d’una forma d’explotació per altra de diferent sense eixe vist i plau del moviment, però, literalment, volen aconseguir la seua rendició amb la signatura d’un acord on “concedeixen” la substitució.  No volen un moviment lliure de tota responsabilitat del que fa el sistema especista per a reinventar-se i reproduir-se, un moviment que continuaria amb la seua lluita; el volen reconvertir en còmplice i presoner d’eixa complicitat.
Moltes de les campanyes criticades es poden explicar a partir de l’aplicació d’aquests criteris.  Són instruments de la lluita que estan molt lluny de ser especistes.  Posen l’atenció en els drets dels animals a deixar de ser utilitzats com a mitjans per a fins humans, i serveixen per a mostrar a la societat humana aquesta necessitat ètica.  Serveixen per a donar grans passos endavant, a diferència del tot o res i del tots o cap.
Serveixen per a rescatar cada vegada més individus.  Són molt diferents del fet de mirar cap les persones nàufragues repartides per l’immens mar de l’especisme i dir que no es llançarà cap salvavides fins que no es puguen llançar salvavides per a totes, perquè seria injust i especista.
———
[1] Tovar, Luís.  Acerca del especismo en el ámbito animalista.  En Filosofia Vegana, 28/05/2013, http://filosofiavegana.blogspot.com.es/2013/05/acerca-del-especismo-en-el-ambito.html
[2] Tovar, Luís,  ¡Salvemos a los delfines!  ¡Matemos a los atunes!, en Filosofia Vegana, 29/10/2013, http://filosofiavegana.blogspot.com.es/2013/10/salvemos-los-delfines-matemos-los-atunes.html
[3] A l’article citat anteriorment es tracten com si foren iguals la campanya SOS Dofins (http://sosdelfines.org/), recolzada per diverses organitzacions entre les que es troba AnimaNaturalis, amb la campanya Dolphin Save, que no té res a veure.
Al Pacífic oriental, moltes tonyines viatgen en grans bancs nedant per sota de grups de dofins.  Per això, els vaixells de pesca busquen els dofins per a trobar les tonyines.  Quan ho fan, els persegueixen i capturen amb les seues grans xarxes.  Com que només volen les tonyines, tornen a llançar els dofins al mar, moltes vegades esgotats i moribunds.  La campanya Dolphin Save generà una etiqueta per a identificar la tonyina que ha estat capturada sense perseguir ni danyar expressament els dofins.
La campanya SOS Dofins està molt lluny d’eixe caràcter benestarista o justificador del consum de carn de tonyina.  Es tracta d’acabar definitivament amb una formes d’explotació d’unes espècies en concret (els dofins i les orques), de promoure el reconeixement dels drets d’aquests animals a no ser capturats, ensinistrats i explotats per a tota la seua vida.
[4] Francione, Gary, Rain without Thunder: The Ideology of the Animal Rights Movement. Filadèlfia, Tremp University Press, 1996.
[8] Capítol 7 de la traducció al castellà, p. 135-155 (no està numerat, i he contat les pàgines des de la primera de la introducció: Drets animals i benestar dels animals).
[10] En cas de les de places de primera categoria, on maten 6 més els dos sobrers.
[11] La pica a cavall i totes les classes de banderilles.
[12] A Portugal tallen les banyes dels bous i les embolen amb uns elements de ferro i cuir, per a reduir al màxim el perill que ferisquen toreros i cavalls (a l’estat espanyol també afaiten les banyes de molts bous, segons el tipus de correguda, fins i tot dels que pateixen tortura a l’arena).  També s’ha de tindre en compte la cria destinada a obtindre animals més febles i les pràctiques d’afebliment sovint denunciades i mai reconegudes.  Una de les més famoses és la de llançar pesats sacs d’arena sobre l’esquena dels bous, quan ja són als corrals de la plaça i des d’una altura considerable, per a afeblir les seues potes del darrere.
[13] Público, 13/11/2011, Medinaceli vuelve a encender el sufrimiento en el ‘Toro Júbilo’, http://www.publico.es/espana/406676/medinaceli-vuelve-a-encender-el-sufrimiento-en-el-toro-jubilo
[15] Animalisme CAT, 18/12/2012, El Toro de la Vega,
[16] Animalisme CAT, 10/10/2013, Explicar les becerrades d’Algemesí, http://animalismecat.blogspot.com.es/2013/10/explicar-les-becerrades-dalgemesi.html
[18] Explicat per un antic membre de la Comissió Taurina al debat d’Algemesí al Debat del divendres, 18 d’octubre de 2013 (http://algemesialdebat.wordpress.com/2013/10/20/18o-maxima-expressio-de-democracia-participativa/) es tractaria de fer les becerrades com fins ara, amb pals sense arpó amb els que simular la clavada de banderilles (es caurien a terra qual el banderiller les soltara, després de tocar l’esquena de l’animal) i simulant l’estocada fent el moviment amb la mà.  Després, l’animal seria matat als corrals.

[19] És el mateix argument que utilitzen respecte a la pròpia eliminació de les becerrades.  Pretenen obtindre la garantia que el moviment antitaurí i pels drets dels animals ature la seua lluita i “accepte” la resta de formes de tortura taurina que es fan a Algemesí.