Els meus ulls negres. Conte des de l’altra banda.


Jesús Frare.


A partir del text El senyor Pinces, de Raquel Gu[1]
Sóc a dins de la pica d’una cuina.  Un xiquet humà de tres anys em mira encuriosit, enfilat a un tamboret de cuina.  Manté una distància prudencial davant les meues pinces que no poden fer res, perquè les tinc lligades des de que em tragueren del mar.
Jo sóc jo, i mai he necessitat un nom.  Els éssers humans diuen que no sóc jo, que sóc un llamàntol, un gromant o un sastre, i fins i tot diuen que sóc un Homarus gramaurs.  La fan molt grossa, perquè amb això de la taxonomia, la biologia i mètode científic, o el que és pitjor, amb això de l’economia, la pesca, el negoci, la tradició, l’ecologia i no sé quantes coses més, diuen que jo no sóc Jo.  Veges tu.
Diuen que sóc un crustaci, diuen que sóc una espècie animal.  Diuen que sóc un recurs, una “raó de ser” i “la forma de vida” d uns humans i unes humanes.  Una quantitat de pes o una unitat amb el que omplen les seues trampes i els dipòsits de les seues màquines de matar, que anomenen vaixells.  Uns diners a una llotja, unes pèrdues o uns guanys gràcies o per culpa d’uns mercats, d’unes intermediacions, d’uns interessos.
I jo no sóc res d’això.  Només sóc jo, i vull tornar al meu mar.  No sé com li diuen ells, no sé si és l’Atlàntic o el Mediterrani.  Era el meu fons, les meues roques, on cada dia lluitava per sobreviure i per menjar.  Sovint, aprofitava la carn d’animals morts, i això és el que m’ha portat fins ací.    L’última vegada, intentí agafar un peix que era a un lloc estrany.  Resultà ser una nansa, una trampa humana on fou fàcil entrar.  I ja no poguí eixir.
Així acabí als seus vaixells, amb les meues pinces lligades.  Després, aní a parar a la fastigosa peixera d’un supermercat i, ara, estic en aquesta pica de cuina.  Són els meus últims minuts de vida, i per això no deixaré de lluitar fins que em queden forces.  La cria humana pregunta sa mare i son pare perquè ho faig, perquè intente trepar per les parets metàl·liques de la pica i perquè, així com caic, ho torne a intentar.  Li diuen que em van a matar i que després, em menjaran.  Em mira i diu pobret
Fan com que tenen remordiments.  Hipòcrites, es justifiquen dient que li han preguntat al peixater com m’han de matar per a que no patisca.  Coses de l’espècie superior, amb la seua cultura i la seua filosofia i la seua ciència.  No sembla tan difícil: si no em vols fer patir, em deixes al meu raconet del mar i tothom content.
Més estupideses de les seues: sempre han bullit vius els llamàntols.  Per això em mantenen viu fins a l’últim moment, perquè aquesta és altra de les seues “tradicions”.  Des de fa un temps, fan cas d’uns gurús de l’esnobisme que ixen per la tele i diuen que són grans xefs.  La majoria tenen restaurants on la gent fa cues i paga molts diners per menjar carn d’animals morts, com jo feia a les meues roques. 
Abans, aquests gurús deien que bullir viu un llamàntol era l’única manera de ser un bon esnob.  Ara, els mateixos gurús, més vells, diuen que, a més d’esnob s’ha de ser bon xiquet i que, per tant, ja es pot bullir un llamàntol mort[2].  Sembla que les terribles conseqüències que abans ho feien impossible han desaparegut, de sobte.  Humans i humanes que us creieu la seua xarrameca, reflexioneu.  Per favor, reflexioneu.       
Els llamàntols criden quan els maten, i els peixaters i els gurús ho saben.  Quan els bullien, cridaven fins que morien.  I els botxins aprenents d’esnobs pateixen, pobres.  Tot plegat els fa “reflexionar” coses com aquesta: “Anem a pels bitxos.  El llamàntol l'heu de comprar sempre viu (o congelat).  Aquest en concret fotia unes "patades" que Déu ni do!!!  (…) Arriba el moment de matar a la "bèstia".  Hi ha gent que el bull primer... que el congela... o que li fa mil coses a l'animal.  Jo sempre li clavo la punta del ganivet el mig del cap, d'un cop sec.... i el tema va ràpid[3]”.
Altre humà diu: “L’artista el podem esquarterar de la forma més higiènica possible.  Ho dic perquè depèn si està viu o ve congelat, i en aquest cas és més fàcil perquè ens evitem la cruel fase del sacrifici que, malgrat que aconseguim que no criden, sempre és desagradable[4]”.  A això li diuen patiment (el seu), compassió i, fins i tot, benestar animal.  Coses seues.  Cal que no oblidem que aquesta classe de terrícoles escriuen llibres, fan escoles i reflexionen.  Capacitat de raciocini, li diuen.       
Ja han aconseguit que la cria humana marxe de la cuina.  Ja no em queda temps.  Per fi, aconseguisc veure el món que m’envolta des de fora de la pica.  El meu patíbul és una fusta de tallar.  Els meus ulls negres no expressen el meu patiment d’una forma que els animals humans puguen entendre, però, si ho feren, tampoc serviria de res.  No saben veure res i, si ho veieren, només necessitarien un peixater, o un carnisser, o un pelleter, o un crític taurí, o un cuiner gurú amb les seues frases justificadores sense sentit.    
Amb les meues antenes, capte amb un ritme frenètic el que estan a punt de fer.   Em mataran amb un ferro acabat en punta i, segon els ha dit el peixater, tot s’acabarà amb un TXAC!  L’humà i l’humana estan contents.  Diuen que la cria està explicant com en van a matar i menjar, i que riu.

Com matar a un llamàntol.  Al vídeo, es pot veure com no mor ràpidament, que el xiquet diu que encara es mou, i que li diuen que ja està mort (visible el 23/02/2014). http://www.youtube.com/watch?v=PvfidX25A8g
———
[1] Ara criatiures, de Raquel Gu, 10/11/2010, El Senyor Pinces. http://criatures.ara.cat/canallades/2010/11/10/el-senyor-pinces/
[3] La cuina de sempre.cat, 13/07/2013, Arròs amb llamàntol, http://www.lacuinadesempre.cat/2012/07/arros-caldos-amb-llamantol.html

[4] Enciclopedia de gastronomía, el portal gastronómico de Pepe Iglesias, 31/12/2008, Arroz con bogavante, http://www.enciclopediadegastronomia.es/recetas/entrantes/arroces/arroz-con-bogavante.html.  Original en castellà: “Al artista podemos descuartizarlo de la forma más higiénica posible. Lo digo porque depende de si está vivo o viene congelado, en cuyo caso es más fácil porque nos evitamos la cruel fase del sacrificio, que, aunque apenas griten, siempre es desagradable”.