Correbous als Països Catalans



Jesús Frare i Garcia
Iniciativa Animalista
Xerrada del 10/05/2014 – Ateneu llibertari Alomà – Tarragona
La “lògica” de l’opressió i l’explotació sempre té els mateixos fonaments.  Sempre és una construcció justificativa, un gran esforç fet des del món dels diners i el poder per a alçar una barrera al progrés que posa en qüestió els privilegis fonamentats en eixa explotació.
Eixa lògica sempre és conservadora, quan no reaccionària, i per això manipula conceptes com els d’història, cultura, tradició, valors, convivència, respecte, ordre, llei, identitat, pàtria… 
Mai deixa de ser un discurs, un teló amb el que tapar la realitat.  La realitat de l’explotació i l’opressió té un estrany caràcter “ocult”, perquè es fa davant de tothom.  En realitat, més que una realitat oculta és una realitat negada i silenciada, fonamentada en la por a trencar la norma, a viure als marges.  També, en la por a les amenaces, a la violència verbal o física.
És, per exemple, el món “privat” del patriarcat, l’espai de l’apropiació dels cossos de les dones, de l’anulació del seu jo per a que siguen mares, companyes, amants, servidores sexuals, netejadores, mestresses, mares, nores… Del mal que no té nom, del terrorisme masclista que comença quan es tanca la porta de casa.  També és eixe món silenciós del treball “menor”, sempre pitjor pagat que el dels homes, de la secretària que porta el café, del cap que quasi sempre és un home.  Veritats que tothom coneix… i que no sempre es discuteixen i qüestionen.
És el món ocult, també, de l’explotació laboral.  Dels contractes amb categories inferiors a la del treball que s’exigeix, de les hores imposades i que no es cobren, de l’esmorzar i el dinar que no es fa perquè hi ha molta faena, dels contractes temporals que són en realitat fixes, de les amenaces velades o directes d’acomiadament… 
Per això, la lluita contra eixes lògiques d’explotació sempre denuncia evidències que tothom pot veure i que desapareixen dins del discurs construït des d’eixes lògiques que tenen el poder i els diners per a negar-les.  Per això, l’única cosa que es necessita és prendre consciència de la injustícia i rebutjar-la.     

Joves penyistes de Foios (L’Horta), probablement menors d’edat.  
Ostentació pública de la vinculació de l’alcohol i el linxament 
de bous al carrer, malgrat les normatives.
Les paraules que venen del món de l’explotació expliquen eixa negació.  Sempre ho fan, i encara més quan estan pensades en clau “interna”, pel món dels silencis ocults darrere d’eixa cortina justificativa.  Eixe és el món dels documents capturats, que al nostre món prenen forma a través d’infiltracions i gravacions ocultes, d’accions de rescat amb passamuntanyes o a cara descoberta, de santuaris on es refugien supervivents de l’holocaust animal, cossos que mostren l’infern. 
I és el món dels documents perduts i trobats.  Quan, des del sistema d’explotació, s’obliden que han d’operar darrere de la cortina d’ocultació.  I diuen el que pensen sense cap filtre, i pengen vídeos al YouTube, i escriuen textos on expliciten el que fan. 
Correbous i Bous al Carrer.  Anem a parlar d’aquesta lògica en el cas de les “festes amb bous”.  Comencem per la primera evidència, fora de les lògiques justificatives: es tracta d’un linxament.
El bou.   Les víctimes són, elles mateixes, l’evidència més gran per a explicar eixe linxament.  No cal entrar massa a fons a qüestions biològiques.  Primer i més important, són animals que senten i pateixen, que volen viure i estar lluny del patiment i l’estrès.  Tenen interessos propis, i poden lluitar per viure fins a l’últim alè o es poden rendir,  poden preferir la mort a allò que estan patint.
És una de les primeres espècies en ser domesticades per l’humana, que ha creat més de 900 races distintes pels seus diferents usos.  Totes eixes races són el mateix tipus d’animal, però manipulat, modificat, desposseït del seu cos i la seua identitat per a ser un animal “de granja” per a la carn i per a la llet, o “de tir”, o “de rodeo”, o “de lídia”…
Són bòvids (en biologia, de la família bovidae) com les ovelles, les cabres, els cérvols, els nyus africans…  En la seua lluita per la supervivència, s’han adaptat a viure en grups i a fugir davant del perill.  Sempre fugen, només es defensen quan han estat acorralats.  És la imatge del cérvol encerclat pels llops, de la lleona ferida per un gran búfal.
Per això, l’explotació  ha de crear una farsa on poder posar al límit l’animal.  Han de fer que senta que no té altra opció que lluitar per la seua vida.  Penseu en el que ha de sentir un animal que es troba en eixa situació, més enllà de si està patint o no cap agressió.  Penseu en la por, el pànic.  Penseu en vosaltres en eixa situació.      
I, com que es poden defensar, poden fer molt de mal.  Altra evidència.  Són centenars de quilos de força darrere d’eixes banyes.  El negoci no es pot permetre que els accidents siguen tan habituals com ho serien si els bous no estigueren limitats. 
El reglament dels bous al carrer vigent al País Valencià[1] diu:
Característiques de les banyes dels caps als festejos taurins tradicionals: sense perjudici d’allò establit per a l’exhibició de bous salvatges, per tal de millorar la seguretat de les persones que intervenen en aquests festejos, els caps hauran de tindre les banyes clarament despuntades i romes, de manera que oferisquen menys perill (article 21).
Els bous salvatges, que encara no hagen complit sis anys d’edat podran participar en els festejos taurins tradicionals amb les banyes íntegres en un únic festeig, llevat que en la mateixa autorització s’incloga la seua participació en un altre festeig com a bou embolat, quan aquest es produïsca dins de les vint-i-quatre hores següents al primer festeig (article 5.3). 
Per la seua banda, el reglament taurí espanyol[2] diu que s’han de manipular sempre que els animals tinguen més de dos anys (article 48.3).  No és cap contradicció: és literalment impossible que un bou salvatge tinga les banyes íntegres i complisca el reglament valencià.  Les penyes i els ajuntaments no van a gastar els diners que valen, tenint en compte que van a l’escorxador després del linxament, si no s’aprofiten per a la vesprada i per a l’embolat de la nit.
A això s’afegeix la pròpia selecció de les races, per a garantir que siguen més xicotets i més febles.  I totes les pràctiques com l’afebliment per fam, els sistemes d’afebliment mitjançant colps (abans de ser utilitzats) i el recurs a les drogues
Eixe reglament taurí espanyol té un article pensat per a intervindre quan la dosis de qualsevol d’aquests mètodes ha estat excessiva, més enllà dels controls veterinaris pensats per a garantir que el bou ix a la plaça amb les mínimes condicions que garantisquen la farsa.  En eixe cas, com que l’evidència posa el sistema en joc, el reglament diu:
La presidència podrà ordenar la devolució dels bous que isquen a l’arena si resultaren ser manifestament inútils per a la lídia, per patir defectes ostensibles o adoptar conductes que impedisquen el normal desenvolupament d’aquesta.  En aquests casos, elevarà a Governació civil proposta d’incoació d’expedient per a depurar les responsabilitats que s’hagen pogut generar (article 84.1).
Malgrat tot plegat, els accidents als bous al carrer i correbous sumen centenars de persones ferides cada any, i cap es tanca sense un parell de víctimes mortals al País Valencià.  Per suposat, gràcies a aquestes mesures, el nombre de bous ferits i morts en “accident”, durant l’espectacle, són molts més.
Memòria de Bous al Carrer 2013.  Conselleria de Governació i Justícia,  Generalitat Valenciana.  Pàgina 21.
Al País Valencià, 882 persones ferides al 2013 (oficialment, sense contar les que acudeixen pel seu compte als serveis de salut, en el mateix moment de patir l’accident o dies després, i no declaren el motiu).  L’any 2012 morien 5 persones i el 2013 només un, però en el 2014 ja s’ha tornat a incrementar.    
La plaça, la trampa.  El primer element d’eixa farsa és la trampa.  Nova evidència: les places on torturen i massacren bous són, per elles mateixes, una trampa.  Són espais tancats, amb corrals, galeries i comportes que aprofiten l’esforç de fugida del bou i l’aboquen a un espai obert del que no pot fugir, sense refugis ni amagatalls.  Són monuments a l’abús que perpètuament parlen d’eixe individu que no vol ser allí i a qui no li deixen fugir.  Recorden les sensacions de la Casa d’Esclaus i Esclaves de l’illa de Gorée, front a Dakar. 
Toriles, per dins.  Portes que s’obren i es tanquen, trampes
que es mouen amb les cordes de dalt i, al fons, l’única fugida: la plaça
Així són les places dels correbous i així són els carrers amb les tanques.  Com Gorée, els pobles dels bous al carrer també mostren les cicatrius que els converteixen en trampes: es poden veure els ancoratges de les típiques barreres de tisora, unes argolles que romanen a l’asfalt dels carrers, o forats al terra i les parets de les barreres verticals.  Aquestes tanques són allò que troba el bou en la seua fugida impossible, fent voltes i més voltes fins que no pot més.
Un dels elements més terribles d’aquesta trampa és el calaix.  Té diverses modalitats, i la pitjor és un receptacle amb rodes per a immobilitzar el bou i mantindre’l en la foscor.  L’explotació animal inventà Guantanamo, la privació sensorial.  Diuen que és per a “protegir” el bou, per a que no es puga moure i, sobre tot, que no es trenque les banyes.
Abans del linxament, molta gent s’ha divertit amb el bou dins del calaix: li tiren petards, li peguen puntades i colps forts a l’estructura, introdueixen vares i punxen l’animal, que es troba amb tot això sense saber perquè i des d’on.  El poden deixar allà dins, al sol durant hores, si així està més a prop del bar.  Mentre és a dins del calaix, li lliguen les cordes a les banyes (les del bou lligat o les d’embolar) sense que es puga defensar.  Amb el calaix, situen el bou a la trampa i l’obren la porta de sobte.  Atordit i desorientat, s’agafa a aquella porta com s’agafa a la vida, i escapa d’aquell xicotet infern per a topar amb la nova trampa.
Casa d’Esclaus i Esclaves de l’Illa de Gorée, front a Dakar (Senegal).  Era el 

luxós habitatge d’un tractant d’esclaus que, a sota, tenia l’infern dels 

magatzems de persones capturades al continent africà.  La funció principal 
del magatzem era que les víctimes engreixaren per a augmentar el seu 
preu.  Els homes estaven separats de les dones, i els infants eren molt més 
lluny, per a que les persones adultes no pogueren sentir els seus crits.  Ací, 
l’escala on s’exposava la “mercaderia” als tractants europeus i nord-
americans que arribaven amb els seus vaixells negrers.  Al fons, el camí 
cap a la platja, la “senda sense retorn”.  Els individus més febles i que no 
eren aptes per a la venda també feien aquest camí, per a ser llançats al mar.    
Les “regles” del linxament.  Altra evidència: pel que fa a l’explotació animal, apareixen unes normes, unes regles, unes lleis, uns reglaments.  Representen un esforç, moltes vegades benintencionat, d’encaixar unes peces que no poden encaixar: la reproducció de l’abús (la justificació de l’abús) amb la protecció de les víctimes (que implica posar alguns límits a l’abús que, en la majoria dels casos, entren en contradicció amb el que l’abús necessita per a reproduir-se).  És el benestarisme i, com que no es pot encaixar, acaba sent un element més d’eixe joc de justificacions especistes.  Les normes s’incompleixen darrere del teló de justificacions, i és molt complicat de documentar i denunciar aquests incompliments.
En el nostre cas, al pròleg de la llei catalana de dels correbous[3], tenim un text que és paradigmàtic, un lloc comú d’aquest tipus de regulacions:
L'experiència acumulada en l'aplicació del codi de bones pràctiques porta a considerar la conveniència de garantir en un marc normatiu l'exercici d'aquesta activitat.  Aquest nou marc normatiu ha de tenir aquests tres eixos bàsics: el respecte i la protecció de la festa, la protecció de l'animal i la seguretat de les persones.
L’experiència acumulada és la de vulneracions permanents del codi de bones pràctiques, reportades i denunciades pel moviment animalista, desateses per l’administració i impunes perquè les bones pràctiques només es complien si es volia complir-les, es signaven de cara a la galeria.  I el mateix intenten fer amb la llei i el reglament vigent, amb el protagonisme estel·lar del conseller Pelegrí.
El calaix.
En el cas del reglament valencià, més explícit, es prohibeix la violència que no siga “intrínseca” a la pràctica d’abús.  És el que l’especisme resumeix en la majoria de normes com a “maltractament i patiment innecessari”, i que posa la propietat dels animals, el seu ús, per sobre dels seus interessos, dels seus drets.
Article 32. Prohibicions.  3. Es respectarà la integritat física dels animals, i es prohibirà la crueltat i el maltractament dels braus, l’ús de pals, garrots, rostes, llançament d’objectes i coets contra aquests, així com qualsevol altra pràctica que supose la tortura per als animals (quan es regula un delicte, és perquè el delicte existeix).
L’evidència diu que el linxament no respecta la integritat física dels animals, que és cruel i que és una pràctica de maltractament dels braus.  Però el reglament, primer que tot, legalitza el linxament.
Les modalitats.  Són, bàsicament, quatre:
- El “bou de vila” que és córrer un bou.  Senzillament, el solten dins d’un recinte tancat, i la gent l’empaita amb l’envestida com a gran objectiu.  És la pràctica més nua, és a la llum del dia i permet veure més clarament les evidències del linxament.  La imatge del linxament està perfectament representada per la foto que va fer el Lauren Beitler a Marion (Indiana, 6 d’agost de 1930), amb els cossos penjats del Thomas Ship i Abram Smith que inspiraren la famosa cançó Strange fruit amb la veu trencada de la Billie Holiday… 
Linxament de Marion, Indiana, 1930.
Si vols veure un linxament, només has d’anar a veure el que pateixen eixos bous que només són recursos de la competència de desenes d’homes per veure qui la té més llarga; que s’arraconen una i altra vegada contra una paret en la seua lluita desesperada per defensar-se.  Que esbufeguen, que els falta l’aire, que no poden més; que pateix ferides, que sagnen, que moren…
Que els empaiten per la dreta, per l’esquerra, per davant i per darrere; que reben colps, puntades, agressions amb pals i objectes, davant qui ha de vigilar que això no passe, que de vegades s'implica directament en aquestes agressions.  A hores d’ara, l’única vigilància garantida a tots els linxaments és la destinada a protegir i ocultar l’abús.  Mentre les autoritats miren cap a altra banda, els vigilants vigilen que no es documenten els linxaments, les permanents vulneracions dels reglaments i, sobre tot, vigilen les “persones descontrolades” que podrien ser animalistes infiltrades.
Es fa a la plaça o al carrer i té diverses variants com la solta de vaques de diferents edats (el mateix, però amb femelles), els bous a la mar (a un recinte obert per una de les bandes a una platja o u port, on els ofegaments són habituals) i els bous salvatges, comprats a ramaderies per a ser utilitzats per primera vegada.  El seu destí, després d’un cap de setmana de patiment, és l’escorxador.   
Linxament del bou en corda d’Ontinyent.  Actualment.

També està lligat als concursos de retalladors, la professionalització d’eixe concurs per veure qui la té més llarga, que s’han posat de moda ara i que tenen figures que ja volen semblar pilotaires, gent dels balls o dels castells.
- El bou lligat, bou ensogat, bou en corda.  És una pràctica lligada quasi amb exclusivitat al carrer.  Com que el bou va lligat pel cap i les banyes, fa que les tanques de protecció no siguen obligatòries: és més barat.  La gent que el porta juga a frenar les seues envestides, fins i tot intenten aconseguir que tope amb les parets o que caiga.  Com que la corda provoca lesions al coll del bou i greus cremades a la pell amb el seu fregament, han creat uns “sistemes de protecció” que protegeixen igual que els del bou embolat.
- Tancaments, a l’estil dels sanfermines.  És una mostra que la suposada “tradició” dels linxaments de bous es crea a conveniència.  Apareixen com bolets als programes de tortura.  En el cas del País Valencià, el més famós i “tradicional” és l’entrada de cavalls de Sogorb. 
- Bou embolat.  El rei de tota aquest negoci, amb especialistes com els emboladors i eines de tortura particulars, com el piló, que també deixa la seua ferida permanent a l’asfalt per a recordar les víctimes, i l’estructura de ferro per a les boles de foc.
Justificació.  La justificació es construeix des del fet a justificar.  No és una veritat, és un discurs a partir d’una “veritat” prèvia.  Alguns exemples:

Tradició.  Volen lligar aquesta pràctica amb l’antiguitat i, sobre tot, l’època medieval quan, com a celebracions molt puntuals, es compraven bous per a matar i menjar que prèviament es linxaven i torturaven com a entreteniment.  En el millor dels casos, la costum de linxar bous com a festa popular estable es situa al segle XIX i, en la majoria, al segle XX.
Aquesta forma de convertir una activitat quasi en essencial, en un fet tan original com la mateixa humanitat, s’entén bé amb la història del futbol, que lliguen amb el pot ta pok maia, el calcio florentí o qualsevol pràctica que s’haja fet amb alguna cosa pareguda a una pilota.  El futbol és un esport sorgit de la regulació d’una pràctica anglesa anomenada “futbol de carnaval”, i la seua tradició no va més enllà del 1863, quan s’unificaren les anomenades regles de Cambridge (i que després incorporaren aportacions de les regles de Shefield).
També s’explica amb el tir i arrossegament, que al País Valencià lliguen directament amb la domesticació del cavall perquè té una història tan curta com perfectament coneguda: l’inventà als anys 1940 un tractant de cavalls, el Morrero de Meliana, per a demostrar la força dels seus esclaus al mercat del Túria, a València.  No es consolida fins als 1970 i no té un reglament unificat fins al 1996.   La pràctica essencialista es queda curta: per a domesticar un cavall fa falta un ésser humà i, per tant, qualsevol cosa es pot remuntar a l’aparició de l’espècie humana.
Qualsevol d’aquestes pràctiques, i especialment els bous al carrer, són exemples vius que la tradició es deconstrueix i es torna a construir, que la tradició no és cap justificació per ella mateixa.

Joc de contar la gent amb beguda dins del recorregut del bou en corda.  
Malgrat els reglaments.
Festa.   La festa justifica la tortura.  Poca cosa més a dir: és un moment de rialles, de germanor, de convivència alegre…  El bou no compta: imatge viva de l’especisme.  L’exemple de la Festa de Sant Pere Nolasc del Puig explica molt bé aquesta justificació i l’anterior “volem rates, no es llevaren les tradicions”. 
La resposta de sempre és senzilla: festa sense tortura, com diu la campanya d’Iniciativa Animalista o la lluita de la Folgança d’Algemesí.  Folgança vol dir festa, divertiment, i a Algemesí vol dir festa sense bous.
Identitat.  Unitat.  Poble.  Quan res no funciona i sona l’alarma, no hi ha res millor que embolicar-se en la bandereta de la pàtria.  És el bou d’Osborne, la valencianitat dels bous al carrer o l’ebrerisme dels correbous.  Ja ho diuen grans intel·lectuals com El Juli, flamant professor universitari a Salamanca i Sevilla, o l’Esperanza Aguirre: “si no defenses els bous vas contra Espanya”.  L’argument els deixa tan en evidència que no cal dir molt més, només vull aportar la vinyeta de Manel F, amb el ràpid viatge del bou d’Osborne a la vaca suïssa.
Un aspecte important que deriva d’aquest punt és la manipulació consistent en dir que és una festa de totes i tots, o d’una immensa majoria.  En realitat, al linxament només hi ha una minoria cridanera que silencia la majoria, que sovint s’aparta i no vol conflictes: “només són animals”.  Aquesta minoria cridanera fa servir els arguments identitaris per a assenyalar la defensa dels drets dels animals com a una agressió, i és el punt de partida per a l’amenaça o per a coses molt pitjors, amb la intenció d’atemorir i silenciar la gent. 

Eixa experiència en el linxament la giren molt sovint, també, contra persones.  L’atac a la llibertat, eixa llibertat que diuen defensar, apareix molt sovint de la mà de la tortura taurina.
Economia.  Aquesta és l’explicació real: els bous al carrer costen molts diners, són una pràctica sumptuària i sempre parasitària dels diners públics, dels diners de tothom.  Unes poques butxaques (ramaders, empresaris, transportistes, intermediaris, assegurances, places i barreres, etc) trauen molts diners d’això.
El lloguer i, sobre tot, la compra de bous, costa molts diners.  Un sol bou venut per a aquesta pràctica val molt més que els que s’utilitzen per a la carn, perquè la indústria càrnia també és una font d’ingressos d’aquestes ramaderies.  La selecció d’un sol bou per a la plaça de tortures requereix descartar moltíssims; entre els descartats, alguns acaben als linxaments.  Tota la resta, va a l’escorxador.
El Puig, 2012.  Festes de Sant Pere Nolasc: els "quintos" defensen
la tradició de linxar rates que cauen d'unes cucanyes.  Ho fan al crit
reivindicatiu de "Volem rates!"
És molt difícil calcular tots els diners públics que es deriven cap a la tortura taurina, perquè les pràctiques d’ocultació i negació són generals.  Com a exemple, vull mostrar aquest parc de Museros.  Com a tots els llocs, diuen que la crisi fa que no hi haja diners per a serveis públics, per a suport a gent en situació precària, per a polítiques d’igualtat, per a mantindre infraestructures, per a cultura…  Amb els diners d’un programa de finançament de la Diputació de València de quasi 70.000€, han arrencat la tanca que hi havia a aquest parc, sense que el seu estat ho requerira, i l’han canviat per una que compleix les reglamentacions per a les barreres dels bous al carrer.  S’han quedat sense diners abans d’acabar-la completament, i hauran d’esperar una nova partida pressupostària.
Només és un xicotet exemple: els diners públics s’amaguen, s’oculten, es deriven a través de falles, comparses i confraries per a que no conste que van a les penyes taurines, es paguen a través de factures on no es cita l’esdeveniment taurí (assegurances, serveis sanitaris, lloguers de tanques, etc).  Arriben a través de les diputacions, dels consells comarcals, l’administració central i l’autonòmica.  De totes bandes
Vall d’Uixó, fa pocs dies.   El joc perillós de la festa com a
justificació de qualsevol cosa.
    
La Conselleria de Governació de la Generalitat Valenciana té un programa permanent pel foment dels bous al carrer.  Publica unes memòries anuals que sempre es filen amb el mateix discurs: augmenten el nombre de festejos, augmenten el nombre de poblacions que els fan, la festa creix.  Fins a la del 2013, hi havia un llistat de poblacions valencianes que permetia veure que no era una realitat tan omnipresent com ens volien fer creure: ho és a les comarques de Castelló i fins a les pedanies del nord de València, on es comença a diluir sense que els seus programes de foment hagen aconseguit res per canviar aquesta realitat.  Com que hem vist aquesta evidència, la memòria del 2013 ha llevat el llistat de poblacions i manté les mateixes tesis.  Coses de l’ocultació.  
Abolició.  Justícia i drets.
Perquè l’única lluita possible és l’abolició.  Insistisc: abolició de la injustícia, no prohibició de la llibertat.  L’explotació no és llibertat.  Com hem explicat abans, l’explotació no es pot millorar amb suposades reformes i limitacions.
Qualsevol avanç abolicionista és un avanç.  És un pas endavant.  Altra vegada, vull posar l’exemple de la Folgança d’Algemesí, ja integrada en Iniciativa Animalista, i que lluita per unes festes sense tortura.  El primer pas serà l’abolició de les becerrades cadafaleres, i aquesta abolició serà benvinguda i celebrada per a, després, seguir lluitant.
Tanca del parc de les escoles velles, al carrer ocupat i convertit
en quartell general dels bous al carrer a Museros (l'Horta).
També al País Valencià, i dins de la política de foment del govern del PP, s’ha anunciat la creació d’una assignatura de “Cultura Valenciana”, on sembla que pretenen incloure adoctrinament taurí.  La lluita també fa que la llibertat i l’esperit crític puga girar les seues armes manipuladores a favor del coneixement, de l’educació de veritat.  Estem treballant per a que als col·legis valencians es parle de tortura i linxament, es parle de les evidències que s’amaguen darrere de l’especisme. 
Per a que es parle de la declaració de l’ONU (a través de l’organisme que vigila el compliment de la Convenció pels drets de la Infància, el tractat internacional amb més ratificacions de la història) que diu que la tortura taurina és violència contra la infància (menors de 18 anys) i que l’educació s’ha de basar en valors com el respecte i la solidaritat.
Dins d’aquesta lluita, s’ha constituït la Coordinadora Abolicionista dels Correbous de Catalunya (CAC), després d’un procés assembleari liderat per la gent de les Terres de l’Ebre, on es pateixen la majoria d’aquest linxaments que es fan al Principat.  S’han establert els objectius i les estratègies, s’ha estructurat el treball en la línia del que acabem d’exposar, i s’ha començat a rodar cap a l’abolició d’aquesta pràctica que és de tots els Països Catalans i que, com sol passar, no entén de fronteres.  En tot cas, les fronteres només seran un recurs i seran benvingudes si serveixen a aquests objectius finals.
Per a acabar, una dedicatòria. 
Un dia d’estiu de principis dels 1990, no recorde l’any, baixava amb la BTT de la serra Calderona, com moltes altres vegades.  Sempre deixava enrere eixes muntanyes tan properes a València buscant els camins entre camps i de poble en poble, fugint de les carreteres.
I entrí a Massalfassar pel carrer Major, i girí pel carrer Llibertat per a buscar tranquil·lament el camí d’Albuixec.  Del cantó del carrer Sant Antoni, isqué una vaca.
Era la viva imatge de la fugida.  Mirava cap enrere sense deixar de trotar.  Jo, completament vestit de roig, frení en sec.  Els dos anàvem en direccions contràries i ens trobàrem a un tros de carrer molt curt: els nostres girs tancats ens descartaven com a obstacles mutus.  Ni tan sols s’aturà: eixe espai obert a la meua dreta era tot el que necessitava.  Només creuà una ràpida mirada amb mi abans de desaparèixer per on jo havia vingut. 
Poc després aparegué la gent de la penya taurina, que havien vist com la vaca s’escapava de la trampa per un forat entre les barreres.  Has vist la vaca?  No.  No els poguí enganyar, em delatava la meua bici aturada.  Eixiren al carrer Major darrere d’ella.  Jo continuí endavant i, quan passava pel barri del Crist, el bàndol d’Albuixec avisava que s’havia escapat la vaca de Massalfassar, i demanava que la gent no isquera de les seues cases.  L’empaitaren fins que la mataren a tirs, un parell d’hores després.
La mataren i l’esquarteraren, però no l’han fet desaparèixer.  Cada vegada que parle d’especisme, el primer que em ve al cap és la seua breu mirada que em digué que només volia fugir.  L’he plorat mil vegades davant les places de bous, he pensat en ella a cada èxit, com el de l’abolició de la tortura a les places de Catalunya.  No és aquesta vaca, una vedelleta que mataren a la Vall d’Uixó per diversió després de setmanes refugiada entre els tarongers, sense fer ni voler fer mal a cap persona. però s’assembla molt: només volia viure tranquil·la. 
Li ho dedique a ella.  A tots els bous.  A tots els animals. 




[1] DECRET 24/2007, de 23 de febrer, del Consell, pel qual s’aprova el Reglament de Festejos Taurins Tradicionals a la Comunitat Valenciana (Bous al carrer). DECRET 120/2010, de 27 d’agost, del Consell, pel qual es modifica el Reglament.
[2] Reial Decret 145/1996, de 2 de febrer, pel qual es modifica i dóna nova redacció al Reglament d’espectacles taurins.
[3] LLEI 34/2010, de l'1 d'octubre, de regulació de les festes tradicionals amb bous.