Sexar gallines. La boira de l’explotació.

Ha aparegut una “notícia” a diversos mitjans(1) sobre la dificultat que tenen al Regne Unit per a cobrir ofertes de llocs de treball especialitzats en separar pollastres mascles i femelles, malgrat un suposat salari de 4.500€ mensuals.  Diuen que una formació de tres anys sense remuneració, unida a les llargues i monòtones jornades laborals, suposen un enorme obstacle per a trobar de candidates a especialitzar-se en aquest “ofici”.
Crec que és altra mostra d’eixe fenomen habitual de l’explotació animal: necessiten ocultar la seua realitat i no poden, però, evitar ser la font d’evidències que són com figures fantasmagòriques que es mouen a dins de la seua espesa boira.  Com que m’agraden molt que siga la pròpia indústria de l’explotació animal qui mostre la realitat, aprofitaré per a assenyalar aquestes evidències a partir d’aquesta notícia sobre un treball tan ben pagat que la gent no vol.
La gent més incrèdula diu que és fàcil establir el sexe dels animals a partir de les plomes de les ales, i que no fa falta mirar el cul dels animals.  No és així: les diferències sexuals del plomatge de les ales no apareixen fins a les 4 i les 6 setmanes de vida.  Persones veterinàries del Japó descobriren, a la dècada dels 1920, que hi havia una sèrie de marques a l’interior del recte dels pollets que assenyalaven el seu sexe des del mateix moment del naixement.  Descobriren que hi ha una pauta que permet establir la distinció de sexe, però fonamentada en més de 1.000 variants que, com si foren codis, es conformen amb aquestes taques i rugositats(2).  Per això cal una llarga formació per a reconèixer totes aquestes variants, per a memoritzar les que corresponen al sexe masculí i al femení i per a fer tot això a una velocitat de vertigen.     
Sabent això, i a partit de dades que ens ofereixen a la “notícia” esmentada, ens podem fer una sèrie de preguntes.  Per a què eixa presa?  Mil pollets sexats a l’hora, 12 hores al dia, són molts pollets: per què tants?  Per què no poden esperar a que tinguen 4 o 6 setmanes?  I la més important, per què cal sexar els pollastres?
Granja de broilers.
Entre les respostes que convenen a la indústria, ens diuen que no poden haver molts mascles junts.  Tampoc és cert: les granges d’engreix omplen naus gegants de mascles i femelles amuntegats.  També ens diuen, fins i tot als vídeos d’aquesta notícia, que els separen perquè les unes són per a posar ous i els altres són per a engreix.  Malgrat que això ha estat així, fa molt que ja no ho és: quan es feia, la carn de pollastre era molt cara perquè la productivitat, la relació entre el quilo de carn produït i el seu cost, era molt alta.  Els pollastres de les races més òptimes per a posar ous tarden molt en assolir un pes suficient per a anar a l’escorxador, consumeixen grans quantitats de pinso i aigua, combustibles per a les granges i hores de salaris.  
Necessitaven un tipus d’animal que engreixara ràpid i així s’han desenvolupat totes les variants de la famosa raça Broiler, que només tarden entre 35 i 49 dies en superar els 2kg de pes.  Aquests són els pollastres d’engreix: es crien i van a l’escorxador sense que es separen els sexes.  A les granges, les seues condicions de vida son deplorables i la mortaldat generada per l’afinament, la falta d’higiene i les malalties és enorme.  Com que son “engendres” dels encreuaments i ningú pensa en la seua vida adulta, el seu desenvolupament desmesurat fa que les seues potes no els puguen sostindre, i les dels individus que són rescatats de la explotació es trenquen i es gangrenen.  Són els grans maleïts, no poden escapar del dimoni de l’especisme: el seu ADN els predestina a una vida curta i, generalment, a una mort marcada pel patiment.
Valls, 2013.  Per comprar un pot de cervesa.
Pel que fa a la presa, la necessitat de sexar pollastres només naixen, el motiu torna a ser l’estalvi de costos: es tracta d’evitar que un mascle de raça ponedora, un animal que no li serveix per a res a la indústria, no consumisca un sol gra de pinso, una sola gota d’aigua, un sol watt d’electricitat, un sol centímetre d’espai, un sol segon d’una persona treballadora.  El cost més important que generen és el salari especialitzat de les persones sexadores, que van posant les valuoses femelles d’una banda i als mascles de l’altra, que a partir d’eixe moment són tractats com qualsevol altre rebuig de producció (és molt rar que es donen les condicions per a que s’arriben a convertir en un subproducte).  L’únic mal de cap que generen és el de veure quina és la forma més barata de desfer-se’n.
Els mètodes principals són dos.  Poden anar omplint grans bosses de pollets vius que es llancen sense més, i on els animals moren a poc a poc, ofegats pel pes dels de dalt, pels colps del trasllat, pel calor, pel fred, de set o d’inanició.  També fan servir una màquina que els tritura vius i els converteix en una pasta de sang roja i plometes grogues que, la majoria de vegades, ni tan sols s’utilitza com a subproducte carni.  Suposadament, és una forma ràpida i “compassiva” d’acabar amb ells.  
Altres vegades, acaben convertits en regals o en “joguines” que es troben a les fires com a reclam per a xiquets i xiquetes.  Els compren a les granges al pes, per preus simbòlics, i fan amb ells coses com la que feren a una parada del FirAgost de Valls (Alt Camp) del 2013, quan regalaven un pollet tancat a dins d’una caixeta de plàstic per la compra d’una cervesa(3).  


A l’eliminació dels mascles, s’afegeix l’explotació de les femelles fins que deixen de ser rendibles, moment en que van a l’escorxador SEMPRE, vinguen de les terribles explotacions intensives o de les anomenades “ecològiques”, tinguen els ous que han posat la categoria que tinguen.  Les empreses que han fet el procés de seleccionar les femelles i eliminar els mascles, les crien fins que arriben a les 15 o 16 setmanes de vida.  Aquest és el seu “producte a comercialitzar”, que  compren com a “matèria prima” les empreses que tenen els ous com a producte a comercialitzar.
Compren lots homogenis de gallines, que poden anar dels 2.000 o més individus per a les grans bateries o a les poques desenes o centenars per a aquestes produccions suposadament ecològiques, on no es passen la vida amuntegades a dins d’una diminuta gàbia.  El lloc de recepció està buid fa uns 40 dies, i ha estat netejat a consciència per a evitar pèrdues entre les joves gallines, molt sensibles a a determinades infeccions.  Poc després d’arribar, “s’aclimaten” i comencen a posar ous.
El cicle productiu és quasi equivalent a l’any natural, amb manipulació de l’alimentació i la il·luminació per a que la posta siga més intensiva.  Quan les gallines arriben al voltant de les 70 setmanes de vida, afronten un procés propi del seu creixement natural què és la muda de les plomes.  Com que les híbrides poden allargar aquest procés fins a 4 mesos, es torna a manipular l’alimentació i la llum per a que el procés es convertisca en una “aturada de posta” que no supere les 5 setmanes, sense que moltes ni tan sols muden les plomes.  L’alimentació es redueix dràsticament, amb un curt període inicial de retirada total del menjar i una duració al voltant dels 20 dies.
Tot això és fa amb la rendibilitat com a únic criteri.  Es preveu el percentatge de gallines que moriran durant el procés i si la productivitat d’ous compensarà aquesta pèrdua, sumada a la del període d’aturada, i si la rendibilitat prevista no és superior a la que s’obtindria amb la substitució del lot per altre de gallines joves (tenint en compte el cost de compra i que també fa falta eixa aturada de desinfecció del galliner), no s’afronta la muda.  Per a la segona, que torna a arribar al voltant de les 120 setmanes de vida, ni tan sols es planteja aquesta opció.
Màquina per a tallar el bec de les polletes, afinament a les bateries i final a l'escorxador.
Si no hi ha muda, les gallines tanquen el cicle que rep el nom de “tot dintre, tot fora”.  Es converteixen en el mateix que havien estat el seus germans mascles només nàixer: un rebuig, un subproducte que acaba a l’escorxador per a convertir-se en matèria prima del brou concentrat de pollastre.  I el seu galliner, una vegada net i desinfectat, l’ocupa un nou lot de gallines joves condemnades a una curta vida d’explotació, perquè de les mans de la persona sexadora caigueren del costat de les femelles.  
Als vídeos, ens diuen que l’oferta de treball britànica exigeix que les persones candidates a sexadores tinguen “simpatia pels animals i pel seu benestar”.  Quan parlem de l’espesa boira de l’explotació animal, parlem de coses com el valor de la paraula “benestar” per a la indústria.  Com escriví Donald Watson al nº 1 de The Vegan News, el 1944, “L’excusa què no es necessari matar per obtindre productes lactis [o ous], és insostenible per a qui té coneixement dels mètodes de cria”.
Lluny de la explotació humana, les gallines i els pollastres podrien arribar sense massa problemes als 15 anys de vida.  El veganisme té la seua raó de ser en el rebuig a la boira que serveix per a justificar coses com el consum de lactis o d’ous.
———
(1) 20 Minutos TV, 06/03/2015, 4.500€ al mes como sexador de polloshttp://www.20minutos.tv/video/efqDTUXZ-4500-euros-al-mes-como-sexador-de-pollos/0/.  El mateix vídeo ha estat publicat per Quatro, El Correo Vasco, La Voz de Galícia, etc.  ABC, 05/03/2015, El trabajo que nadie quiere… Ni por 4.500€ al meshttp://www.abc.es/tecnologia/redes/20150305/abci-sexador-pollos-sueldo-201503051133.html
(2) Xataca Ciencia, 26/09/2013, ¿Por qué el trabajo de sexador de pollos es mucho más importante de lo que se cree?http://www.xatakaciencia.com/sabias-que/por-que-el-trabajo-de-sexador-de-pollos-es-mucho-mas-importante-de-lo-que-se-cree
(3) Libera!, Regalan pollitos vivos envasados en la ‘FiraAgost’ de Vallshttp://www.liberaong.org/nota_denuncias.php?id=43