Brennt Paris? Cops de cua.

Jesús Frare.

El blindat Brunete, un dels vehicles de La Nueve, de la II
Divisió Blindada del general Leclerc, que entrà a París.
A partir del reportatge del 30 Minuts “Injecció Letal”(1). 
La llegenda diu que Dietrich von Choltitz hagué de fer front a aquella famosa pregunta: es crema París?  La veritat, segons testimonis de la Resistència que lluitaren als carrers de la ciutat fins a la rendició del 24 d’agost de 1944, és que fins al final estigué disposat a complir les ordres directes de Hitler de no rendir altra cosa que un munt de runes.  La repressió i els afusellaments de persones presoneres s’allargaren fins que arribaren les tropes aliades, i s’havien col·locat explosius a ponts del Sena i monuments importants que podrien haver estat detonats en qualsevol moment.  
El que passà és que Choltitz, finalment, utilitzà aquests explosius sense detonar com a currículum per a salvar el coll.  Només això salvà París.  La bèstia donà mortífers cops de cua fins al final i mai s’aturà: l’aturaren.  La mateixa idea es desprèn de la resistència numantina del sistema encarregat d’executar persones condemnades a mort als EUA i de la gent partidària de la pena capital.  
La injecció letal havia jubilat els altres sistemes d’execució com l’Old Sparky (Vella Espurnejant, com es coneix la cadira elèctrica), la cambra de gas, l’escamot d’afusellament, la forca…  La seua aparença asèptica, amb la víctima a lligada una llitera mentre rep els principis actius letals a través d’un catèter, ha alimentat millor la farsa del com per sobre del què.  Ja no hi havia olor a cremat, sang, convulsions o crits, i els botxins que accionaven sorollosos mecanismes o disparaven fusells i feixen esclatar l’infern donaren pas a funcionariat que prem un botó i posa en marxa un dispositiu silenciós.  
Manifestació davant la Cort Suprema dels EUA.
Tot el sistema descansava en el Pentobarbital, un barbitúric que s’ha d’utilitzar per a tractar casos d’epilèpsia molt greu.  Com diu l’anestesista Joel Zivot, mitjançant “una usurpació de la medicina en el pitjor sentit d’aquests termes”, s’utilitzava el seu poder per a paralitzar els músculs de les víctimes i impedir que respiraren.  La mort estava garantida, després d’una silenciosa agonia d’uns 20 minuts.  I, per això, el Pentobarbital es convertí en l’objectiu del moviment pels Drets Humans i contra la pena de mort. 
Des de Londres, l’equip de l’ONG Reprieve, amb Maya Foa al capdavant, seguí la pista del Pentobarbital que arribava als EUA des de Dinamarca, i donaren amb el gran laboratori Lundbeck, subministrador en exclusiva de les presons nord-americanes.  La campanya que aconseguí que aquesta empresa es dotara dels mecanismes de distribució per a garantir que el seu producte no mataria persones seguí fins a aconseguir que la venda de Pentobarbital per a matar persones fora un mal negoci a Europa, a causa de la mala premsa.
La bèstia, però, no deixarà de donar cops de cua.  El sistema no ha deixat de cercar alternatives, començant per la utilització de les execucions com a experiments on provar altres fàrmacs.  Es tracta de còctels d’anestèsics, analgèsics i ansiolítics que han resultat ser un absolut fracàs i han provocat, el 2014, les llargues agonies del Dennis McGuire a Ohio, del Joseph Wood a Arizona i del Clayton Lockett a Oklahoma.  Les persones familiars han portat els governs als tribunals per tortura i l’escàndol mediàtic ha fet que Barack Obama haja de qüestionar el procediment.
Cadira d'execució a mans de l'escamot d'afusellament a Utah.
El següent pas ha estat una carrera per fer-se amb Pentobarbital amb mètodes com utilitzar xicotetes farmàcies d’Europa com a font, fer passar l’infermeria de la presó per un hospital que fa una comanda o fomentar la producció del principi actiu a xicotets laboratoris nord-americans que han acabat assenyalats.  Com que les legislacions obligaven a informar de les empreses subministradores, també s’han reformat aquestes lleis amb el pretext de protegir les persones responsables del “terrorisme contra la pena de mort”, fet que recorda molt les reformes legals per a penalitzat els rescats oberts o l’entrada d’activistes als centres d’explotació d’animals per a documentar la seua terrible situació i els mil i un incompliments de les normatives vigents.  
La “amenaça legal” ha arribat a la recuperació de l’escamot d’afusellament com a mètode alternatiu d’execució en cas que no és puga portar a terme l’injecció letal (les normes vigents havien desterrat aquest mètode feia molt, i solien tindre la cambra de gas com a alternativa).  Fins i tot, arriben a argumentar, a favor d’aquesta manipulació de la llei, que si han d’afusellar és per culpa de l’estratègia del moviment pels drets humans, que continua rastrejant la naturalesa i l’origen dels fàrmacs que continuen utilitzant.  I així està la situació: han deixat clar que es pensen aturar, que aplicaran la pena de mort fins al final.  
Les imatges de les activistes contra la pena de mort a les portes de la presó texana de Huntsville, la més activa dels EUA amb més de 500 execucions els últims 30 anys (dues al mes), també són idèntiques a les nostres accions davant les places de bous: una majoria de dones front alts murs i un desplegament de policia per a protegir uns cabuts que, amb posat seriós, diuen estar actuant emparats per la llei.  Altra vegada, la impotència de fora és directament proporcional a la prepotència de dins eixe 28 d’octubre de 2014, mentre executaven el condemnat per tres assassinats Miguel Paredes amb una dosi letal de Pentobarbital de procedència desconeguda. 

És tota una lliçó per a la gent del moviment animalista.  S’enfrontem a gent que, con von Choltitz, vessarà prepotència mentre s’escuda en el seu poder i recull els seus beneficis.  Ho faran mentre puguen, mentre tinguen la paella pel mànec i, fins i tot, mentre el seu blindatge resisteix, malgrat que siga trontollant.  I com ell afusellava combatents de la Resistència, aquesta gent continuaran proscrivint “terroristes” que informen i consciencien la gent, que organitzen manifestacions i actes de protesta, que entra als inferns i mostren la veritat.  
Ho faran fins a l’últim segon, fins que fer-ho siga tan comprometedor que la millor opció siga dotar-se d’un pretext.  I aleshores proclamaran la seua plena disposició al diàleg i el seu ferm compromís amb el canvi del que es poden arribar a proclamar artífexs.  Encara hui, a les visites guiades pels carrers de París, es cita von Choltitz com a salvador de la ciutat.  
Nosaltres, com el moviment pels Drets Humans i contra la pena de mort, no tenim altra que seguir fins al final, sense cedir i donant per segurs els colps de cua del monstre.
———
(1) TV3, 30 minuts, 12/07/2015: Injecció letal.  Reportatge de Pierre Monegier, Mathias Barrois, Lou Krikorian i Emmanuel Lejeune, producció de: France 2.  http://www.tv3.cat/30minuts/reportatges/1963/Injeccio-letal.  Llicència de distribució per TV3 a l’estat espanyol fins al 19/07/2015 a les 23.59.