Cara i creu. Orgull de ser allò que és.

A un grup feminista de Facebook, una dona conta una més de les moltes experiències que les dones afronten des de la desigualtat, davant un sistema patriarcal omnipresent i una ideologia masclista permanentment justificadora.  Eixe moment, explicat per la protagonista, genera una imatge molt potent de l’home heterosexual occidental, qui pot acumular una pila d’abusos en un instant i, lluny de plantejar-se el més mínim dubte ètic, pot riure i fer burla com un absolut cretí.
“El pitjor de tot”, diu, és que les seues companyes relativitzaren els fets i la convidaren a assumir la situació, a acceptar la injustícia.  Quan publicà la seua reflexió, tan nua i explícita, esperava trobar el suport de persones conscienciades, de dones feministes.  Es topà de colp, però, amb altres conscienciacions: les antiespecistes posaren de manifest que les víctimes pitjor parades foren les rates, les que tacaren amb la seua sang i els seus cosos els instruments que ella rentava mentre un home reia i li feia burla.  “He hagut de trasplantar el cervell d’una rata, ell ha estat el més lent i maldestre amb la dissecció, XDD”.
La imatge també dibuixa perfectament una piràmide: al mig de tot, ella pateix el masclisme i fa patir l’especisme.  No és home i no és rata.  “Pren-t’ho a broma”, li diuen les seues companyes.  Ella és humana amb bata blanca, es queixa perquè li fan burla i fa burla: “ha estat el més lent i maldestre, XDD”.  En el seu favor s’ha de dir que la burla és cap amunt de la piràmide, però les rates sempre són els seus instruments, també per a construir eixa burla.  Eixes rates esperaren la mort a dins d’una gàbia i foren víctimes d’una pràctica absolutament innecessària, i també cal que això genere dubtes ètics.     
Davant les crítiques, ella es refugià en la negació i el victimisme: estic obligada a fer-ho, no em pots demanar que deixe la meua carrera, estic lluitant contra el càncer (sic), demanava suport i m’esteu atacant.  Trobà el recolzament d’un cor especista igualment negador i justificador, exactament amb les mateixes formes del poder al què s’enfronta el feminisme: ataqueu a una de les nostres, ella és la víctima… Qüestionem els vostres arguments des de l’especisme més desinformat, perquè nosaltres estem en un plànol superior: només defenseu mamífers, els fongs també senten…  Val, experimenta amb rates, però no cal traure les coses de mare: no podem negar la realitat.  Ací no estem per a debatre sobre això: si no us agrada, marxeu on interessen les vostres reivindicacions.
En la presentació del Cocido do Orgullo: Rafael Cuíña (alcalde de Lalín), amb
Celia Alonso (regidora de Muller e Igualdade), Lara Rodríguez (regidora de

Cultura), Celso Taboada i Susi Payo (persones tècniques d’Igualdade). 
Estic segur que el debat seria el mateix davant del Cocido do Orgullo1 de Lalín.  A les portes del Carnaval, aquesta ciutat de 20.000 habitants, centre de la comarca del Deza i de la mateixa Galícia, celebra des de 1969 una fira2 al voltant del “plat més tradicional de la cuina galega”, carregat de carn de totes les parts dels cossos dels porcs i, per a acabar-ho d’adobar, també del de gallines i vedelles.  Estic segur que el meu colesterol s’ha disparat només de llegir els seus ingredients3
L’edició d’aquest any estarà lligada a la lluita LGTBI i comptara amb el suport de 7 organitzacions galegues4, que apareixen al cartell de la fira.  Mantenint la línia d’altres edicions, tindrà com a símbol un porc cobert amb els colors de l’arc de Sant Martí, que adornarà una festa de la matança d’animals, o la mata tradicional feta festa.



Allò que és modern i mira cap a endavant serveix per a disfressar allò que es resisteix a canviar, que està ancorat en el passat, que sent “orgull de ser allò que és” com diu el lema de la Fira do Cocido.  La lluita per la igualtat és posada al servei del privilegi de matar, allò que és just serveix per a dotar de justificació allò que és injust.  És altra forma de correguda de bous benèfica, d’oferiment de la carn de caça contaminada de plom pels menjadors socials5.  La creu de la moneda s’amaga darrere de la cara, i no té dificultats per a trobar-ne complicitats entre qui és cara, però també és creu.
No es tracta de demonitzar des del púlpit de la puresa i la perfecció.  Qui més qui menys, per desconeixement, per falta de consciència o per la comoditat del privilegi, ha estat i fins i tot continua estant creu en més d’una ocasió.  Es tracta de no acceptar la injustícia i d’enfrontar-se a ella, com fan les feministes i les LGTBI.  Es tracta de cridar que és un abús i que existeixen alternatives, que cal consciència i compromís… Malgrat que siga front a feministes i LGTBI. 
No neguem la realitat, la volem canviar a millor i estarem moltes vegades juntes i junts en eixa lluita, en la mateixa cara de la moneda.  Si, pel que fa al vostre especisme, creueu la línia i us convertiu en part del Treblinka etern, no us estranyeu si ens trobeu al davant.  
Un dels logos associats a la Fira de Lalín.  Arcs de Sant Martí i cors per a endolcir una matança.
———
1 Praza Pública, Miguel Pardo, 11/02/2016, Cocido do Orgullo' en Lalín para visualizar a problemática do colectivo LGBTI, http://praza.gal/movementos-sociais/11162/cocido-do-orgullo-en-lalin-para-visualizar-a-problematica-do-colectivo-lgbti/
2 Cocido de Lalín, Historia, http://feiradococido.lalin.gal/festa/historia/
4 7 CORES (Grupo LGTB da Agrupación Socialista de Compostela); ALAS A Coruña i Lugo (Asociación pola Libertade Afectiva e Sexual); ARELAS (Associació de Famílies de Menors Trans, Galícia); ULTREIA LGTBI (Associació LGTBI de Santiago de Compostel·la); NOS MESMAS Vigo i CASCO (Comité Anti-SIDA da Coruña).


5 Animalisme CAT, 27/01/2016, Fardatxos d’V.  Caça i becerrades “benèfiques”, http://animalismecat.blogspot.com.es/2016/01/fardatxos-dv-caca-i-becerrades.html