Llàgrimes de xiquet.

Jesús Frare.  Publicat a La Ploma de TVAnimalista.
Té una gossa preciosa, una mestissa de Labrador amb el pel negre i brillant i la musculatura d’una atleta.  Cada dia fan molts quilòmetres l’una al costat de l’altre pels camins de l’horta, per les vores del Carraixet o per la sorra de les platges d’Alboraia.  La ment es resisteix a deixar la joventut i, per això, em sobtaren molt els seus 71 anys.  Per a mi, una persona “major” sempre ha estat associada a històries de guerra i fam, mai amb argots i actituds que recorden tant les meues.  
Hem tingut llargues converses mentre l’acompanyava al veterinari.  La Neus començà a sagnar i ha resultat ser un tumor a la zona anal que s’ha hagut d’extirpar.  En el moment de la sedació, mentre ella s’adormia en els seus braços, s’acomiadà d’ella suaument i amb la veu tremolosa.  És un home, un home dels d’abans, els homes no ploren i li costà mantindre’s ferm.  Em reconcilií mentalment amb ell, perquè el dia de la valoració digué que “al cap i a la fi, un gos és un gos” després que li parlaren de les dificultats del diagnòstic i la conveniència d’una endoscòpia.  Ho digué amb aquella preciositat asseguda sobre els seus peus i mirant cap amunt, amb els ullets clavats en la cara del seu company per sempre.
Mentre s’empassava la saliva, viu aquell xiquet de 9 anys que lluitava per trencar l’engrut d’especisme i masclisme amb el que s’havia fet home.  Viu els xiquets que entren a la plaça de bous i que ens miren amb por mentre cridem i alcem les nostres pancartes.  Em viu a mi mateix, acaronant els tords morts sobre el banc de la cuina mentre mon pare reia, mirant el conill que ma mare portava cap a la cuina, agafat per les orelletes, o petrificant davant dels crancs que maldaven per fugir i que esvaraven una i altra vegada pel marbre de la pica.  I engolint talls de vedella i xuclant ossos de corder, aquells xicotets ossos que em venen al cap una i altra vegada.  
Em volia convidar a dinar, i només sabia parlar d’hecatombes animals, de cares de porc senceres torrades al foc i formatges i embotits del poble.  Li haguí d’explicar el veganisme tres voltes, i no aconseguí assimilar les “limitacions” que apareixen a l’hora d’entaular-se.  I quan l’explicava el com i el perquè, tornà a eixir el xiquet de 9 anys desaparegut en la boira dels anys 1950.  Els gossos són animals meravellosos que, entre altres moltes coses, són una clau del canvi de perspectiva, i, amb  sort, interruptors de la nostra esquizofrènia especista.  El xiquet de 9 anys vingué de la mà d’un gos negre, tan negre i tan bonic, tan llest i tan amable com la Neus.
Era un llebrer, i no caçava.  Diu que n’hi ha que corren i persegueixen la llebre, però que en el moment d’obrir la boca i caçar-la, no ho fan.  Tot es justificava en el fet que era una boca més per a menjar què no portava res a taula.  Els homes havien d’arreglar l’assumpte i son pare no es veia amb cor, així que vingué un veí que no tenia aquests escrúpols.  El penjà d’una alzina a pocs metres de la casa i el seu cos negre, ballant a la branca, es gravà als ulls d’aquell xiquet de 9 anys per a tornar una i altra vegada en somnis.                 
Li preguntí perquè els maten així, i la resposta fou terrible.  Conten que un llebrer és molt difícil de matar, i que se li ha de posar impossible la supervivència.  La llegenda diu que un home cregué haver matat el seu gos a colps i que, després d’haver-lo soterrat amb les seues mans, el gos tornà a casa, brut i amb el cap cobert de sang.  L’ésser humà és així: la llegendària fidelitat incondicional dels llebrers els converteix en els estranys fruits de carn podrida que pengen dels arbres, com diu la cançó de la Billie Holliday, i fa que no siguen patrimoni exclusiu del Sud racista.
Treballà durant anys a una fàbrica de la farina base amb la que es fan els pinsos animals, sempre a partir de carns no aptes pel consum humà.  Em contà que, als anys 1970, uns cucs gegants es movien entre la sang que cobria el terra, mentre escorxaven cavalls, mules i rucs vells acabats de matar, mentre els arrencaven les dents a martellades quan alguns encara estaven agonitzant.  Les normatives sanitàries feren que això desapareguera i que, segons ell, s’imposara una higiene absoluta.  Tot passà a ser carn del dia: envasats de porexpan caducats del Corte Inglés, bidons plens de budells i arribats dels escorxadors, cisternes carregades de peix menut i altres rebuigs de pesca…
Entre el que havien de ser cadàvers de gallines ponedores, moltes estaven encara vives.  Diu que, una vegada, arribà un porc viu entre un munt de morts.  Tot acabava convertit en la farina que serveix de base per a pinsos de gossos i gats, i pels pinsos que havien menjat molts dels animals que havien quedat reduïts a pols.  “Després de les vaques boges, es mirava molt que la carn de vaca no anara a les vaques”.  Ho contava amb el to de normalitat amb la que m’havia parlat de les cares de porc senceres torrades, amb aquell xiquet de 9 anys ofegat en el tarquim ideològic de la normalització.
Així és com ens han educat, com a mascles durs i sempre preparats pel treball i la competència. Com que la feblesa no és una opció, el combat sempre és contra els i les febles, siguen llebrers que no cacen, crancs que volen fugir o porcs vius envoltats d’una massacre.  Hem d’aprendre a ser el que no som, a matar el xiquet sensible que hem estat i que els homes no ploren,  que no es toquen ni s’abracen ni s’acaronen ni es besen, que es saluden en la distància, de costat per a protegir els genitals, colpejant les esquenes amb força i amb el cul pegat a la paret.  Que ens hem de guanyar privilegis que imposar a les més febles: dones, persones migrants, excloses, gent fora de l’heteronorma, homes que no combaten i els altres animals…  Els i les altres.

Per a arribar fins ací he creuat moltes portes i el cap m’ha hagut de fer molts clics, i també han estat els gossos com la Neus els que m’han guiat per a donar els primers passos.  Queda molt per aprendre, però torne a escoltar i mirar com quan mirava els crancs de la pila.  Així és com l’escoltava a ell.