Dic jo que serà bon senyal…

Publicat a La Veu del País Valencià.

Per a aquesta gent, les manifestacions son viatges des de la comoditat del privilegi fins al territori hostil de la gent pancartera, entre el cel i l’asfalt i sense la paella pel mànec.  Són com un telèfon que sona a les 3 de la matinada, com una sala d’espera d’urgències, com una multa de transit, com una fuita d’aigua o un ascensor trencat.  És una obligació inesperada que els fa posar eixa cara de Rouco Varela amb les què acusen la gent que els obliga a estar allí, que et faria cagar-te de por si cridaren allò de “No nos mires, únete!”.  
Totes les seues manis tenen el mateix guió.  Es queixen perquè el món ja no els és còmode.  Fosques organitzacions han imposat uns nous paràmetres ideològics que atempten contra allò que és normal, natural i necessari i han instaurat un món al revés, amb la connivència de mitjans de comunicació irresponsables i l’aquiescència de l’intel·lectualitat progre i bonista.  La gent de bé s’ha d’enfrontar als atacs contra els seus drets inqüestionables amb lleis que ja no limiten els dels i les altres que no els mereixen.


I, clar, han d’eixir al carrer cada dos per tres.  Quan no són les hembristes feminazis és el el lobby gai, el separatisme, la PAH, les persones migrants, els escarnis, l’ecoterrorisme… Sempre amb les seues amenaces a la convivència, sempre protestant, sempre amb eixa justícia, aquesta igualtat o aquella llibertat que imposar.  Els pobres blancs discriminats, els homes heterosexuals atacats, les famílies heterosexuals sense suports i la comunitat catòlica perseguida no donen l’abast.  No els queda més remei que anar als punts de trobada, fer les seues fileres tan mecànicament ordenades, pujar als autobusos que els indica l’organització (generalment, de bades) i anar fins allà on els envia el negre destí.  


I, ara, els antitaurins!!!  Altra vegada a l’autobús per a viatjar en el temps, eixida des de la boira del passat i destinació a un present que cal combatre per a evitar un futur sense ells.  Era diumenge, 13 de març de 2016, i el carrer de Xàtiva semblava la plaça d’Orient de Madrid aquell 1 d’octubre de 1975, plena a vessar de gent vinguda d’un temps que s’havia acabat, per a mostrar un suport tan ferri com desesperat a un moribund cobert de sang.  Poc després, Franco acabà sent el cadàver vivent enganxat a un respirador artificial que és ara mateix la tauromàfia.

Manifestació d’adhesió a Franco a la plaça d’Orient.

La majoria de la gent del negoci ni tan sols ha viscut el temps de les places plenes.  El seu temps és el de la protecció legal i l’allau de diners públics, de les entrades comprades i regalades com les que Enrique Múgica, suposat defensor del poble, entregava al diputat Agustí Cerdà, qui les trencava al crit de “Seients buits!” mentre l’altre responia “I pagats!”.  O les que trencaren públicament les representants municipals de Guanyar Alacant, per valor de 4.000€1.  És el temps dels contractes milionaris de televisions públiques, de subvencions de l’UE contra les que ha votat el Parlament Europeu2, del BIC i la Llei de Senyes, de Fabra, Rus i Ripoll, de Castellanos i Santamaria o de l’ara manifestant indignat Francisco Camps.   
L’altra gent de la sang, eixa que paga entrades i que mira, no sé en quin món viu.  Són persones que, per a demostrar com estem d’equivocats, somriuen mentre parlen amb normalitat de tortura i sang, conceptes incompatibles amb el seu imaginari de repetitives postures fatxendes i llocs comuns com el sentiment, la seducció, l’art sublim, la tradició…  Et parlen de banderilles i piques, d’estocs, puntillas i descabellos com si foren el preu absolutament raonable d’una bona vesprada, i que ha de pagar el bou.  Et diuen que els animals estan per a servir els éssers humans i que si el bou no vol això, que no haguera nascut bou.
Et parlen de deveses i et diuen que la tortura taurina és “ecologia pura”.  Volen que uns espais marcats per l’ocupació humana, amb una fauna salvatge que viu al seu voltant i els evita sempre que pot, siguen el principal valor de l’ecologia a un territori dotat d’una enorme biodiversitat i una gran varietat de tipus d’hàbitats repartits entre muntanyes, planes, aiguamolls, rius, llacs, boscos, etc.  Et parlen de llocs de treball i, com feia el Duo Sacapuntas, els van multiplicant al mateix ritme que multipliquen el porcentatge de PIB o l’IVA recaptat.
Dic jo que serà bon senyal que s’hagen de manifestar.  Que demostren que poden convocar unes 10.000 persones en una gran ciutat, en cap de setmana, davant una plaça de bous de primera categoria i coincidint amb una de les seues carnisseries més importants, la fira de Falles de València.  Que no ho arreglen ni utilitzant les Falles de València com a atractiu, ni amb la campanya mediàtica d’anuncis gratuïts als principals diaris ni abocant els diners de tots i totes en aquesta empresa. Que són les escorrialles acompanyades de corruptes, feixistes i VIPs acabats.  Que es queixen perquè mai seran patrimoni cultural, perquè es redueixen el nombre d’espectacles de tortura i linxament de bous, perquè cada vegada tenen menys diners públics en les seues butxaques.  
Feixistes a la manifestació de València.
És un bon senyal que nosaltres estiguérem allí, com sempre, a tocar d’aquella farola on el Carles Pinazo enganxava la seua pancarta per a manifestar-se acompanyat d’unes poques persones, fins i tot en solitari.  El 13 de març fou un batec del nostre cor jove i una ranera que anuncia la fi de la tortura taurina.  La lluita, continua. 
———
2 El Huffington Post, agències, 28/10/2015, El Parlamento Europeo vota contra las subvenciones a la tauromaquiahttp://www.huffingtonpost.es/2015/10/28/parlamento-europeo-subvenciones-tauromaquia_n_8406898.html