No volem la planta de residus animals de la Vall d'Albaida, però… La necessitem?

Debat posterior a la projecció del documental Love Meat Tender (Amar encarnecidamente1).
Otos (Vall d’Albaida).  Divendres, 08/04, 20:00 h
———
Després del visionat del documental, anem a estirar dels fils que ens ha mostrat.  També, dels que ens porten fins a la planta de residus animals de la Vall d’Albaida.
Ramaderia industrial.  Aquesta és la part més interessant per a visions com la meua, tan distants de les conclusions finals del documental.  Que plantejaments especistes facen una exposició tan clara dels fets, ens facilita el treball com a antiespecistes.  El món està ple de les nostres raons, donades pels que no les comparteixen i fins i tot per qui les combat.
El reportatge ens explica com la ramaderia ha donat el salt a una producció per a consum de masses en societats amb diners per a comprar-la, regulada per les regles del mercat, del benefici, de l’especulació, dels interessos del gran capital, etc.  Ens explica com, per aquest camins plens de promeses d’increments de producció, de rendiments i de guanys, les mans que produeixen han perdut l’autonomia i, amb ella, la capacitat de garantir el seu present i el seu futur.  Com passa amb l’agricultura, els beneficis els acaparen altres mans, les mateixes que que han convertit la gent productora en depenent i controlada.
En la ramaderia, aquest és el model de la industrialització.  Com ens diu el reportatge, amb animals estandarditzats a partir de la selecció genètica, reclosos en espais reduïts, dependents dels medicaments i dels pinsos importats que, a la seua vegada, depenen dels pesticides i els adobs químics.  Tot pensat en l’increment de producció, en la reducció de costos, en els beneficis, deixant enrere eixa “carn d’abans” que cita el ramader jubilat André Pochon, d’animals de races autòctones que pasturaven herba fresca i respiraven aire pur.  Des del principi, el reportatge ens assenyala el camí de tornada a les “bones formes d’explotar animals”.
Descàrrega de milers d’animals, directes a les cadenes de matança.
Aquesta forma industrialitzada de produir animals no és ecològicament sostenible.  Dues terceres parts de la terra cultivable del planeta estan destinades a la producció càrnia, ja siga per a estabulacions, per pastures o per a plantacions destinades a pinsos animals.  Hem vist al reportatge que la base de l’alimentació dels animals és la soja i la dacsa, que és la producció agrària que consumeix més fertilitzants i pesticides.  Una dada que no s’ha d’oblidar és que la major part d’aquests aliments, que ens podríem menjar directament, són per a alimentació animal (“70% de la dacsa produïda als EUA, 80% soja mundial”).  
Cal subratllar la referència a l’Amazonia, font d’entre el 30 i el 40% de la producció càrnia al Brasil, que és el major productor mundial amb un 10% del total (que el govern vol en un 20% abans del 2020).  L’Amazonia ha perdut el 18% de la seua extensió des de 1950 (720.000km2).  El 80% d’aquesta superfície l’ocupen explotacions ramaderes, i el 5% a produccions de soja.  Això vol dir 36.000km2, més de 43’2 milions de fanecades valencianes (a 833m2 cadascuna).  
La ramaderia és directament responsable del canvi climàtic.  Com hem vist, segons la FAO, emet el 18% dels gasos amb efecte hivernacle a causa dels moviments de transport que genera a nivell mundial (per aire, mar i carretera, de proximitat o d’una banda a l’altra del planeta), i per les emissions de gas metà que generen les deposicions i la digestió dels remugants.  Com ens han dit, aquestes emissions s’incrementen pel consum d’aliments altament proteics (soja), que afavoreixen el ràpid creixement dels animals en comparació amb les pastures.
La ramaderia consumeix el 45% de l’aigua del planeta.  El documental recull les paraules de Rajendra Pachauri, premi Nobel de la Pau 2007 i encarregat d’una comissió pel canvi climàtic de l’ONU:   “Si continuen augmentant la producció de carn, continuarem augmentant el problema de  l’escassetat d’aigua i les dificultats per a aconseguir-la”.
La ramaderia no és eficient com a aliment.  Per a produir 1kg de carn, es gasta la mateixa agua que per a produir 200 tomates o 160 creïlles.  En el cas d’1kg de vedella, arriben fins a 15.500l, el mateix que consumeix una dutxa oberta un any seguit.  Cada kg de carn es menja molts de pinsos que podríem consumir directament els éssers humans.  
La planta de residus de la Vall d’Albaida.   De les tones i tones de residus que genera aquesta indústria tan ineficient i depredadora, hi ha una part que són els propis animals, les seues restes i els seus cadàvers.  Desgraciadament, heu hagut de conèixer el tipus de planta que volen imposar a pocs quilòmetres d’ací, i ja sabeu què és això de les categories de residus 1, 2 i 3.
Els que no han d’anar a la planta de la Vall d’Albaida són els de la categoria 3.  Són les parts dels animals matats als escorxadors que no tenen valor comercial (pells, peülles, banyes, plomes, sang, budells…), o les que no es consideren aptes pel consum humà i “no presenten cap signe de malaltia transmissible”.  Parlem de carns amb ferides, hematomes visibles, que evidencien malalties i mostren la violència que pateixen els animals…  Restes de peix, llet crua per a llançar, ous i closques amb fissures, aliments amb ingredients d’origen animal que s’han caducat o fet malbé (llandes i altres envasats, safes de porexpan dels  supermercats, etc.).  
Moltes d’aquestes restes venen de les granges d’explotació, on els animals moren víctimes de les terribles condicions que pateixen.  Porcs que s’han consumit al mig de la brutícia i garrins esclafats, vaques “seques” i vedells que no superen la separació de sa mare, ovelles i cabres que ja no han pogut més, pollastres broiler, gallines ponedores…  Si no mostren signes de malaltia transmissible, també formen part d’aquests residus. 
Són els únics que es poden transformar en matèria primera per a pinsos animals, i també tenen altres profits com a compost.  Pel que fa als residus que vindrien als terrenys del terme de la Pobla del Duc, de categoria 1 i 2, estan relacionats amb agents i malalties infeccioses, contaminats amb substàncies prohibides o amb medicaments en altes concentracions.  Parlem d’EEB, de grip aviar i moltes altres malalties.  També parlem d’animals víctimes dels zoològics i els circs, dels torturats als laboratoris d’experimentació.  Junt a tots aquests estarien els cadàvers de les mascotes.
Contenidors amb cadàvers de pollastre d’una granja.  En aquest cas, 
morts a causa d’una onada de calor que agreujà les terribles 
condicions de la nau de cria.
La majoria, fruit de fosques situacions provocades per aquesta indústria càrnia, que genera la necessitats d’estores sota les que amagar els resultats.  I no se n’estan de res: pel que fa a la Pobla del Duc, un fosc procediment de tramitació que ha tingut la intenció de convertir en fet consumat i inevitable una planta situada  molt a prop del poble d’Otos i a pocs metres de cases, a tocar d’un aqüífer, al mig d’un espai protegit…  No falta la manipulació de presentar un projecte de planta transformadora que generaria llocs de treball, mentre que realment es planifica un dipòsit de restes animals perilloses a l’espera d’un suposat trasllat a autèntiques plantes de transformació.  
Nosaltres i els altres animals.  Una part molt interessant del documental és el relat sobre el canvi d’hàbits alimentaris establert després de la II Guerra Mundial.  La memòria de la fam i la valoració dels aliments també han estat molt presents en moltes de les nostres històries familiars, amb la Guerra Civil i la postguerra com a fonaments.  Així, la carn es convertí en en una espècie de garantia de salut i un signe de millora social a l’Europa del desenvolupament econòmic.  El contrapunt és Senegal, on “la carn es consumeix en grans celebracions.  Encara no és un aliment quotidià de la gent africana.  És més bé un ritual per a celebracions importants”. 
Sense altres consideracions, el model és absolutament insostenible des del punt de vista productiu.  Una població mundial de més de 7.000 milions, amb projeccions de 9.000 pel 2050, no es pot alimentar a ritme de 90kg de carn per persona i any, que és la mitjana occidental.  Ni tan sols pot aspirar als 50kg de 1950.  Per a incorporar els mercats emergents de Xina o Índia, “es necessitarien 10 planetes”.  
El documental ens parla dels problemes derivats d’aquesta forma de produir depredadora, aquesta màquina de externalitzar costos: contaminació i destrucció de la natura, sistema de subvencions permanents a l’UE i bloqueig del creixement d’altres països, solució d’emergències i catàstrofes, cost sanitari…  Perquè el problema també està aquesta forma de consumir: mala nutrició, tota classe de malalties2 cardíaques, càncer, diabetis, obesitat…  
Ací és on apareix el problema del reportatge, que situa com a clau de tot plegat el com i no el què: “la ramaderia no és dolenta per ella mateixa, contribueix a la biodiversitat”, “fa falta modernitzar la ramaderia, no industrialitzar-la”.  La sol·lució que planteja és una forma distinta de produir carn on ni tan sols s’ha de renunciar a la producció industrial que, això si, s’ha de reduir molt.  Proposa una espècie de major protagonisme pel model antic i idealitzat de produccions autosuficients, de proximitat i ecològiques, convivint amb el model de producció industrial. 
El canvi implica obligatòriament menjar molta menys carn.  És quan apareixen els “dies sense carn”, solució a combinar amb la “carn feliç” de la Jane Goodall (qui millor que ella per a proposar-la!).  D’aquesta argumentació m’agraden frases com “som el que mengem, i el que mengem determina el nostre desenvolupament”, “per a poder viure amb els animals, s’ha de guanyar diners amb els animals” o, encara millor, “la societat decidirà”, “evidentment, menjar sa és més car” i “fa 50 anys, el 80% del pressupost era per a alimentació, hui és el 15-20%”.  
I, en aquest procés de venda del producte, apareix una reflexió que em sembla antològica, de nou de l’André Pochon: “la persona consumidora és l’agent que inclina la màquina cap a la sensatesa o cap a la bogeria.  Si continua tolerant qualsevol cosa, siguen porcs sobre un terra enreixat o ous de gallines engabiades, la maquinària no s’aturarà.  Però, si rebutja aquest tipus de producció, les persones fabricants es veuran obligades a adaptar-se a la demanda.  No n’hi ha cap de misteri, veritat?”.  
Aquest és, precisament, l’argument del veganisme, que converteix el carret de la compra en una eina d’acció política en defensa dels drets dels animals.  Perquè, per a cada vegada més persones al món, els animals compten, a diferencia del que passa en aquest reportatge.  Si us fixeu, el “benestar animal” és un argument a favor de la carnisseria ecològica, i s’acaba quan a aquesta l’interessa.  El maltractament és el que li fa la indústria que, recordem, ni tan sols l’hem d’abolir.  
El reportatge planteja una forma “alternativa” d’alimentar-se per a obtindre beneficis personals i socials a partir de canvis importants d’hàbits i, també, d’assumir el major cost d’aquestes alternatives.  La alimentació vegana, sense fer cap ús de productes d’origen animal, és la realment alternativa: nutricionalment suficient, ecològicament eficient, que potencia i revaloritza la producció agrícola i el treball de les persones llauradores i que eliminaria totes conseqüències de la indústria càrnia.  
Amb el veganisme, els animals no són coses que es converteixen en trossos de carn o acaben amuntegats en un abocador de residus perillosos.  Aquest és el problema que no sol·luciona la ramaderia alternativa perquè, òbviament, l’explotació animal és la seua raó de ser.  Segurament el minimitza només pel que fa a la reducció de la producció, ni tan sols pel que fa al suposat “benestar” dels animals que, després, es veu desmentit per les investigacions.  
El veganisme també és una eina per a defensar la terra, la vida dels pobles, la sostenibilitat del camp, les condicions dignes de treball, etc.  Estem contra la planta de residus perquè estem contra l’arrel del problema, i perquè no veiem “l’objecte” d’abocament com a “residus”.  Els veiem com a animals explotats i massacrats que, per circumstàncies diverses, han esdevingut un problema en lloc d’una mercaderia.  Rebutgem la planta perquè rebutgem les causes que la provoquen.  No la considerem necessària perquè no és necessari explotar animals.  No la volem, ni ací, ni enlloc.  
———
1 Love Meat Tender (Amar encarnecidamente),  2011, Bèlgica, 52’.  Dir.: Manu Coeman, https://www.youtube.com/watch?v=XImCnWNyOAM
2 Consum antibiòtics EUA: humans: 500 tones anuals.  Animals: 12.000.